Durant segles, Alaquàs fou el poble de les peroleries. Tanmateix, el procés d'industrialització i mecanització que la nostra societat experimentà durant les dècades dels anys 60 i 70 del segle XX comportà el progressiu tancament dels onze tallers de manipulació del fang que el municipi tenia fa un centenar d'anys. En arribar a la dècada dels 80, a Alaquàs només quedaven en funcionament dos obradors: el de Francesc Serrano, «el Godoi», que es jubilà per aquell temps; i el de Vicent Martí, «Morimos», que encara continua actiu. Així, la peroleria que durant més de quatre dècades regentà Vicent Martí Barberà, i que des de 1993 dirigeix el seu fill Enrique, és, ara mateix, l'única que manté encesa la flama d'un ofici que, en un passat no tan llunyà, caracteritzà la fisonomia d'aquest municipi de l'Horta: li donà riquesa, identitat i renom.
Una de les coses més curioses que m'explica Vicent Martí, que acaba de complir els 82 anys, és quin era en l'antiguitat l'emplaçament de les fàbriques de perolers dins de l'entramat urbà d'Alaquàs, ja que la majoria estaven situades a un mateix espai geogràfic: en el rogle de cases que, actualment, delimiten els carrers de sant Josep (al nord), sant Jeroni (al sud), sant Francesc (a l'oest) i sant Hipòlit (a l'est); és a dir, en el que eren els afores d'Alaquàs, i la banda més pròxima a Aldaia. De fet, el nom d'aquest darrer carrer no és gens casual, ja que sant Hipòlit és, precisament, el patró dels perolers.
Pel que fa a les tres peroleries que no es trobaven en aquell rectangle, cal dir que la dels Gil se situava a l'encreuament dels carrers de la Mare de Déu de l'Olivar i del Doctor Barberà. Mentre que la del «Godoi» s'ubicava una miqueta més a l'oest, a la plaça dels Ollers (a la qual, amb d'altres, donà nom). Finalment, i pel que fa a la de «Morimos» o Barberà, fins al 1890 es localitzava al principi del que hui és el carrer dels Benlliure -anteriorment de les Eres-, moment en què fou traslladada a l'emplaçament actual, a la confluència de les vies Mare Oviedo i dels Perolers -no debades anomenat així.
Pregunte a Vicent Martí si sap quan començaren els seus avantpassats a fabricar perols i cassoles, i em respon que els orígens del taller es perden en el temps i la memòria. És molt probable que s'hagen de situar als segles XVI o XVII, ja que la primera vegada que se'n documenta l'existència és en l'any 1700. Amb la qual cosa no deixa de ser sorprenent que, contra vent i marea, aliena a les metadades i les impressores digitals, la peroleria de Morimos encara continue activa; que haja sobreviscut a la pressió del mercat oriental, la prima de risc i la postveritat. Contemplada des d'aquest punt de vista, no em diran que l'activitat que diàriament desenvolupa Enrique Martí, cada vegada que fa girar el torn i posa les cassoles al sol, no té un alt component de taumatúrgia romàntica. Que per molts anys puguem continuar veient en funcionament el noble i mil·lenari art de la peroleria!
