Aquesta setmana que es commemoren quinze anys de l'obertura pública del Castell-Palau d'Alaquàs, i que s'acaben d'iniciar les celebracions del centenari de la seua declaració com a edifici protegit (1918-2018), és ocasió de recordar que un dels moments més crítics de la seua història se situa en febrer de 1928, ara fa noranta anys, quan li fou demolida la torre nord-oest, que estava clavillada. El cas és que, davant el temor a despreniments que pogueren afectar a les cases veïnes, l'alcalde requerí l'aleshores propietari perquè restaurara la talaia. I tot sembla indicar que, amb aquesta excusa, el que realment inicià fou l'enderrocament que no havia pogut consumar una dècada abans.
Els esdeveniments se succeïren d'una manera molt ràpida, i la primera persona que, a través dels mitjans de comunicació, alertà de la profanació artística que s'hi estava portant a terme fou Francesc Cortés Blat. A penes si posseïm dades biogràfiques seues. Encara que segurament no residia a Alaquàs, sabem que tenia una forta vinculació amb el municipi, ja que a la dècada dels anys vint n'actuà com a corresponsal a la premsa diària, on redactà cròniques i articles sobre temes tan diversos com ara la constitució i gestió de l'ajuntament, la visita pastoral de 1924 i les diferents festivitats locals.
D'aquesta manera, el 2 de març de 1928, Cortés Blat -que fou qualificat pel Diario de Valencia com una «persona entendida y amante del buen nombre de Alacuás»- publicà un article en què denunciava que «el espíritu de destrucción ha podido más que el de conservación», ja que, «vulnerando la Real Orden de 1918 y saltando por encima de la licencia que se le dio para "reparar"», el propietari del Castell havia ordenat l'esfondrament de la torre, «derrumbándola en un largo de tres metros, dejando el resto de la grieta en el mismo estado: vaya hermosa reparación que le han hecho». Cosa que havia provocat, «sobre la antigua y culta villa» d'Alaquàs, «el dolor de ver mermado su histórico y legendario castillo», assegurava.
Francesc Cortés tornà a insistir en el tema un mes després, en recollir el que devia ser el sentiment majoritari de la població: «todos los vecinos se conduelen de ver el triste aspecto que ofrece su antiquísimo y legendario castillo, desmantelado en parte, y no cesan de censurar a los autores de tal hazaña», escrigué. I encara, al cap d'un any, en abril de 1929, recordava que «tan valiosa joya debe conservarse a toda costa»; i que gràcies a «unos cuantos admiradores de las glorias valencianas, que han defendido con gran anhelo su existencia, quizás en las horas presentes lo que sólo fue demolición de un torreón hubiera sido la desaparición [de] extranjis del bello palacio-castillo de Alacuás». Amb la qual cosa Cortés es convertí en la veu que, d'una manera més contundent i reiterada, denuncià l'atemptat històric que es va cometre en febrer de 1928.
Tal com es fa cada dia més evident, el centenari de la declaració del Castell-Palau com a edifici artístic, que s'acomplirà d'ací a poques setmanes, no sols està oferint una magnífica ocasió per a descobrir i conéixer nous detalls i notícies sobre aquest excepcional monument, sinó que també està permetent identificar moltes de les persones que, en el passat, el varen admirar i defensar.
