De la mateixa manera que, dies enrere, comentava com antigament el Castell d'Alaquàs era visible des de la ciutat de València i la major part de l'Horta, posseïm testimonis documentals que assenyalen com, en el passat, les seues torres i estàncies superiors eren un lloc privilegiat per a la contemplació d'un paisatge que, certament, ha canviat molt en els últims anys.
Així, en 1896, a la vegada que demanava una restauració de l'edifici, l'historiador Francesc Vilanova apuntava que, «de las cuatro torres [que posee], a las que se sube por escalera de caracol y en las que se disfruta de hermosa vista, no hay más que una practicable». Ja ho veiem, observar els camps que s'estenien als peus del monument era qualificat com un goig, un delit. I en aquesta mateixa línia s'expressaren, dotze mesos després, en desembre de 1897, els membres del Centre Excursionista de Lo Rat Penat: «Las cuatro torres cuadradas que flanquean la severa fábrica ofrecen mirandas admirables para el alegre panorama de la huerta. Largo rato contemplaron los expedicionarios aquella hermosa vista, y más se hubieran deleitado en ella si el tiempo no les apremiara». Comprovem per tant, que, per tractar-se d'una perspectiva inusual, la contemplació de paisatge de l'Horta des de la torre nord-est del Castell devia ser tot un espectacle.
Així ho fan pensar també dos comentaris més de 1922: el de Carles Sarthou Carreres, qui assegurà: «Los ángulos del palacio-castillo están flanqueados por cuatro torres que dominan la verde alfombra de la huerta valenciana hasta la capital, desde la montaña hasta el mar, y que sirven de atalayas para el pueblo»; i el de Josep M. Cortina, per a qui l'ascensió als «torreones almenados» permetia que «desde ellos se contemple el hermoso panorama de la simpar vega de Valencia, tan espléndida en sus tonalidades, tan risueña y llena de vida por su población, tan magnífica por su dilatada extensión y tan emotiva por su vecindad con el azulado mar». És a dir, que les parts altes del Castell oferien la contemplació d'una vista sense parangó. De fet, tenim raons per a pensar que un dels grans al·licients que incorporava la visita al Palau dels Aguilar era, precisament, la pujada a aquella talaia per tal d'observar el paisatge. Ho confirma el comentari que Vicent Ferran Salvador realitzà en 1964, precisament quan l'urbanisme local començava a experimentar una ràpida transformació i Alaquàs s'omplia d'habitatges de diverses altures que acabarien per impedir, per sempre més, aquella panoràmica: «Libre el palacio de edificaciones que obstruyeran la hermosa visión de la huerta y ciudad [de València] en lejanía, visión magnífica desde los grandes ventanales de dichas estancias, era un aliciente más que la habitual galantería de los dueños de la señorial mansión podían ofrecer a sus huéspedes». La qual cosa indica que la visió del paisatge de l'Horta des del Castell era un regal i un goig per a les persones que tenien la sort i el privilegi d'accedir al monument.
