Entre les persones que, durant les primeres setmanes d'abril de 1918, participaren en el procés de protecció del Castell-Palau d'Alaquàs, cal situar en un lloc preferent -al costat de Joaquim Vento Peiró, aleshores alcalde de la localitat- dos dels membres d'una il·lustre família valenciana d'artistes: el pintor Josep Benlliure Gil (1855-1937), que fou la primera persona a qui, en saber que el nou propietari del monument tenia previst enderrocar-lo, els representants del municipi demanaren ajuda; i l'escultor Marià Benlliure Gil (1862-1947), que des de novembre de 1917 ocupava el càrrec de director general de Belles Arts, al Ministeri d'Instrucció Pública, i que, ràpidament, posà en marxa els ressorts que en només quinze dies varen fer possible la disposició protectora.
L'eficàcia i la diligència que, en aquest cas, demostraren els dos Benlliure estava ben justificada, ja que, tal com Ramon Tarín explicà en el volum de «Quaderns d'Investigació de 2010», tots els germans Benlliure -n'eren sis- mantingueren una forta vinculació amb Alaquàs pel fet que la seua mare, Àngela Gil Campos (1829-1907), era filla de la localitat. Així, tenim constància que, al llarg de la seua vida i sobretot de jovenets, els Benlliure -que no debades hi tenen un carrer dedicat- visitaren aquest municipi de l'Horta amb una certa assiduïtat, especialment durant els períodes estivals.
Al marge d'aquelles excursions familiars, privades, recentment he pogut documentar que, els darrers dies de juliol o primers d'agost de 1918, Marià Benlliure realitzà una visita oficial al Castell d'Alaquàs. Una inspecció que, sens dubte, cal emmarcar dins de la temptativa d'expropiació per retracte que, immediatament després de la declaració com a edifici artístic, incoà el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts, i que finalment resultà fallida. D'aquesta manera, el 5 d'agost de 1918, en anunciar que «ayer mañana el director general de Bellas Artes, don Mariano Benlliure, marchó a Sagunto, sin previo aviso, a visitar y examinar el estado de las ruinas del magnífico teatro romano», la premsa valenciana assegurà que «hace unos días visitó también el histórico Castillo de Alacuás. Pasó el día en aquel pueblo, realizando una inspección detenida de tan interesante monumento arquitectónico». Examen artístic que redunda en la gran atenció personal amb què Marià Benlliure es prengué l'assumpte.
Si a això afegim que, com assenyalà Tarín, Josep Benlliure va intentar, amb anterioritat a 1896 i «sense èxit, adquirir [...] el sumptuós palau dels Pardo de la Casta d'Alaquàs», podem afirmar que l'interés dels dos germans Benlliure per protegir i preservar el Castell ha d'estar molt relacionat amb el fet que ningú no havia d'explicar-los quines eren les característiques i les virtuts d'aquell monument, que segurament havien contemplat i visitat amb freqüència des de xiquets. I concloure que el lligam vital i sentimental que unia els Benlliure amb Alaquàs resultà clau en la conservació de l'edifici.
