En 1963 el nou estil de vida i l'ordenació urbana s'emportaren per davant un dels edificis més emblemàtics i antics d'Alaquàs: el molí fariner, que estava situat enfront del Castell-Palau, tocant al convent de les Catequistes i enmig del que hui és l'avinguda de Miguel Hernández. Un immoble secular i carismàtic, l'existència del qual està documentada des del segle XIV, gràcies a una escriptura de compra atorgada a l'aleshores senyor d'Alaquàs, Antoni de Vilaragut, amb data de 22 de juny de 1386.
Conegut popularment com el Molí de la Senyoria, funcionava amb l'aigua de la séquia de Benàger; i, encara que la seua destinació principal era la de convertir el forment en farina, també s'utilitzava per a moldre el vernís que utilitzaven els perolers. L'explotació de l'edifici, en règim d'arrendament, estava a càrrec d'un moliner; i, gràcies a la informació que ha anat apareixent als diferents volums de «Quaderns d'Investigació d'Alaquàs» -com ara el de 2018-, coneixem la identitat d'algunes de les persones que el varen regentar. Així, a través de la relació de propietats que el senyor d'Alaquàs tenia a finals del segle XVIII i principis del XIX, sabem, per exemple, que en 1802 l'arrendatari de l'immoble era Manuel Gil, que en aquell moment tenia «tres muelas harineras y una de barniz»; i que en 1889, en adquirir-lo Julio Giménez Llorca juntament amb la resta de possessions procedents de l'antic senyoriu, fou valorat en 8.000 pessetes. A més, sabem també que, a inicis del segle XX, estava regentat pel matrimoni format per Vicent Ros Andreu i Concepció Medina la Coca; i que, a partir de 1920, passà a mans de José Segura i Ana de ca la Farrona.
D'una altra banda, en l'estudi sobre la séquia de Benàger i els sistemes de reg de l'horta d'Alaquàs que Ramon Tarín publicà en 1998 s'explica que el moliner no sempre podia utilitzar l'aigua per a moldre, sinó que, com els mateixos llauradors, estava sotmés a una sèrie d'ordenances que, entre d'altres coses, li prohibien «embarrar la séquia amb fustes, pedres, brosses o qualsevol altra cosa que altere el curs natural de l'aigua en els dies minvants»; és a dir, acostar l'aigua al seu molí.
Baralles per l'aigua
Amb tot, era relativament habitual que, especialment en èpoques de sequera, s'hi produïren «litigis, plets i baralles per la possessió de l'aigua». Una d'aquestes disputes, oportunament reportada per Tarín, s'esdevingué durant l'estiu de 1840, quan un grup d'hòmens armats -i segurament damnificats per alguna acció il·legal del moliner- varen decidir prendre's la justícia pel seu compte i assetjar l'edifici, «destrossant llengües, partidors, tallamars i embarraments de l'aigua».
Finalment, cal destacar que es coneix una fotografia que mostra quin aspecte presentava i quin era l'emplaçament exacte del molí -que a meitat del segle XX passà a ser denominat «de sant Josep»-; un immoble que, com molt bé afirmà Ramon Tarín, pel fet que una bona part dels habitants de la localitat varen portar-hi a moldre el blat durant més de sis-cents anys, formava part inseparable de la fisonomia d'Alaquàs.
