En la història recent d'Alaquàs trobem diverses figures que, en base a la seua activitat i tarannà, han passat a ocupar un lloc preeminent en l'imaginari col·lectiu. Un dels casos més eloqüents és el de Francesc Sáez Ros (1843-1916), popularment conegut com l'«abuelo Redó», músic de vocació i obrer de vila de professió que, a finals del segle XIX, esdevingué l'artífex del conegut com a «barri Nou» de la localitat.
Tal com explicaren dos dels seus descendents - José Ramón Sanchis i Francesc de Paula Pons- en el volum de «Quaderns d'Investigació d'Alaquàs» de 1982, fou el major dels set fills que tingueren el matrimoni format per Francesc Sáez Folgado i Maria Rosa Ros Beta; i, malgrat no cursar estudis, des de ben xiquet manifestà una gran propensió per la música, i singularment pel cant coral, cosa que el portà a actuar com a baríton.
Així, varen ser les seues aptituds per a combinar sons, juntament amb el seu caràcter desinhibit i emprenedor, les que provocaren que, en la dècada dels noranta del segle XIX, encapçalara l'escissió que es produí en l'agrupació simfònica que aleshores tenia la localitat, i que donà lloc a l'anomenat «Centro Musical de Socorros Mutuos». A partir d'aquell moment, aquesta banda -que seria coneguda com a «la Nova» i començà a distingir-se per portar faixa blava- estaria liderada per ell; mentre que l'altra -que passà a ser denominada com a «la Vella» o «la Primitiva» i a portar baixa roja- fou dirigida per Francesc Tàrrega el Tort.
Amb tot, més que per la seua faceta musical, l'«abuelo Redó» és encara hui evocat com a obrer; i, concretament, com al constructor de l'anomenat barri Nou, un projecte d'expansió poblacional de gran envergadura -constituït per més de vuitanta habitatges- que ell i la seua colla de paletes portaren a terme a partir de 1890. D'aquesta manera, després d'edificar immobles al Grau de València i d'executar diverses reparacions a la parròquia de l'Assumpció i al Convent de les germanes Oblates d'Alaquàs, Francesc Sáez adquirí uns camps de garroferes amb l'objectiu d'urbanitzar els actuals carrers de Sant Francesc, Mare de Déu de l'Olivar, la Pau, Dos de Maig, etc.; conformant així una barriada de cases «de una sola planta, con su correspondiente corral y pozo para el abastecimiento de agua». Tot i la magnitud d'aquella iniciativa, el més important és que, tal com asseguraren Sanchis i Pons, «con esta construcción realizó una meritoria labor social, [ya que] la mayor parte de los compradores fueron gente humilde [...].
Las condiciones de venta eran muy favorables, la mayor parte de las casas fueron vendidas a plazos a pagar en diez años a ciento ochenta duros la vivienda, hecho poco frecuente que permitió el acceso a la propiedad a numerosas familias. Sin vender le quedaron unas treinta casas que alquilaba a siete cincuenta pesetas mensuales». De manera que si comparem aquesta actitud amb la que, en les darreres dècades, han mantingut la majoria de constructors immobiliaris, de seguida endevinarem quin és el principal motiu pel qual, cent tres anys després de la seua mort, l'«abuelo Redó» continua sent recordat pels habitants d'Alaquàs amb agraïment i afecte.
