La Residència d'Estudiants, un dels principals nuclis de modernització d'Espanya, es va crear en maig de 1910 sota l'administració i el control de la Junta de Ampliación de Estudios i la influència de les idees renovadores de la ILE. A partir de 1915 es reestructurà en tres grups: el Grup Universitari, exclusivament masculí, el Grup Femení i el Grup de Xiquets.
Així, en octubre de 1915, s'instituí el Grup Femení, més tard Residència de Senyoretes, sota la direcció de María de Maeztu. A partir de 1917, s'inicià la col·laboració amb l'Institut Internacional de Boston amb l'entrada de residents estrangeres i professores nord-americanes. I, des d'octubre de 1917, mantingué un Grup de Xiquetes que anà esvaint-se després de posar-se en marxa en 1918 l'Instituto-Escuela. I encara, en 1934 es posà en marxa el Grup Cooperativa amb la intenció de possibilitar l'accés a totes les joves estudiants amb independència de la seua classe social.
Adreçada i constituïda exclusivament per dones, representà una experiència modèlica i innovadora destinada a fomentar l'ensenyament universitari entre les dones des d'una òptica pública i laica. Jugà un paper clau en la modernització de l'educació femenina i arribà a convertir-se en l'embrió de les elits culturals i socials femenines.
Iniciada la Guerra Civil, en desembre de 1936, el Ministeri creà a València una Comissió Delegada de la JAE per a facilitar la continuïtat dels seus treballs. També el Grup Femení tancà els seus locals a Madrid i es traslladà a València, a l'Hort de les Palmes de Picanya, ocupat i confiscat pel Comitè Executiu Popular de Paiporta.
Es designà un nou Comitè directiu, al capdavant del qual se situà Regina Lago i del qual en formaren part en algun moment altres dones com Teresa Andrés, María Moliner o Mercedes Maestre (força conegudes); Aurora Arnáiz, Encarnación Fuyola o Esperanza González (insuficientment reivindicades); Pilar Coll, M. Pilar de Bulnes, o M. Luisa Abad (injustament oblidades). Totes, en major en menor mesura, avantpassades en la lluita pels drets i l'autodeterminació de la dona i referents per als moviments feministes actuals.
La pròpia Lago, en gener de 1937 i junt amb un grup de xiquetes evacuades de Madrid, dirigí el trasllat de l'última delegació d'estudiants de la Residència de Senyoretes cap a terres valencianes. S'instal·laren en un espai natural idíl·lic, formidable per a viure i conviure, per a formar i formar-se, per al treball i la contemplació...
A finals de desembre de 1937, una secció d'aquest Grup Femení s'instal·là al carrer de la Pau núm. 42 de València. La de l'Hort de les Palmes continuà funcionant, constituïda ara exclusivament per obreres de tallers i llauradores, i la de la ciutat es destinà a estudiants universitàries. En febrer de 1938, al mateix edifici, es creà oficialment la Residència d'Estudiants Universitaris.
El Front Popular convertí la guerra contra el feixisme en una guerra contra l'analfabetisme i la incultura, convençuts que la victòria havia de ser més ràpida i definitiva quant més capacitada i culta estiguera la joventut, en particular, i la massa popular, en general. L'educació es convertia en un instrument ideològic, una educació de guerra, i les institucions restaven al servei de la popularització i la socialització de la cultura i l'educació. En aquest context cal entendre la nova orientació que se li dona a la Residència de Senyoretes com també l'aparició d'altres iniciatives que el FP posà en marxa (Milícies de la Cultura, les Brigades Volants, el Batxillerat Obrer, el Politècnic Obrer...).
Es posava la institució al servei de la classe obrera i es convertia en un centre d'integració. En un centre d'alfabetització i d'extensió cultural generalitzada i dirigida a tota la població, un centre d'extensió cultural, d'educació popular i d'alfabetització. Es trencava, doncs, amb l'elitisme tradicional que des de ben prompte havia caracteritzat la Residència d'Estudiants, i per extensió la seua secció femenina, i s'obria definitivament a la classe treballadora.
L'aprenentatge s'organitzava a través d'un pla de treball de manera sistematitzada al voltant d'unes matèries impartides per cinc professores. Es complementava amb conferències, cursos de taquimecanografia, tallers de tall i confecció, tallers pràctics i experimentals de ciències naturals, atenció i suport a l'estudi, biblioteca... A més, les residents, junt amb les professores, organitzaven classes dirigides tant a les xiquetes evacuades de Madrid com a totes aquelles que residien a la població i desitjaven assistir amb l'única intenció d'aprendre i augmentar o consolidar la seua cultura general. Sense oblidar la població adulta de la localitat, que rebia classes de cultura general i alfabetització.
Tot en la Residència tenia una funció educadora. S'organitzaren com si d'un xicotet Estat es tractara, amb drets i deures i en un ambient de treball corporatiu i participatiu que combinava les aspiracions purament intel·lectuals amb la consecució i la promoció de sentiments d'amistat, respecte, solidaritat..., sense oblidar la defensa dels principis republicans, la lluita antifeixista i la protecció de la infància.
Estem davant d'un grup de dones que van voler assumir els drets i les possibilitats que la República els va oferir i es convertiren en prototip de la «nova dona» republicana, aquell que havia consagrat la Constitució de 1931, un exemple de modernització, d'avanç social i de ciutadanes de ple dret. Volgueren, i ho aconseguiren, ser dones modernes, emancipades i independents, lliures, amb cultura i formació i en igualtat de condicions amb l'home. I rebutjaren, conscientment o no, la concepció tradicional de la dona com a mare-esposa, cuidadora de la llar i sempre al servei del marit i de la família, el nou-vell model propugnat pel nacionalcatolicisme.
La victòria dels rebels suposà la desaparició d'aquesta experiència valenciana d'extensió cultural. El nou règim acabà amb l'esperit de l'antiga Residència i la transformà en un instrument més al servei del nacionalcatolicisme i els principis del GMN.
