La casualitat m'ha portat a visitar el sepulcre de Fèlix Pardo de la Casta, senyor que fou d'Alaquàs, el mateix dia en què s'acomplien tres-cents trenta-un anys de la seua defunció, esdevinguda a Cremona el 7 d'abril de 1688. Aquest personatge, de qui sabem que tenia afeccions literàries, pot ser considerat com l'iniciador de les relacions històriques entre tots dos municipis, ja que fou el primer membre del senyoriu d'Alaquàs a establir la seua residència a la ciutat italiana. Ho degué fer durant les primeres dècades del segle XVII, quan el Ducat de Milà i la regió de la Llombardia es trobaven sota domini espanyol, i ell fou nomenat governador de Cremona. Allí contragué matrimoni amb Margherita Lodi, amb qui tingué una filla: Mariana Pardo de la Casta Lodi, que, al seu torn, es casà amb Giovanni Battista Manfredi, que ocupava el càrrec de major de la policia urbana de la ciutat.
Doncs bé, segons la informació que m'havia facilitat Enric Juan, la llosa sepulcral de Fèlix Pardo de la Casta es trobava a l'església de Sant'Ilario. I allí em vaig dirigir amb la intenció de localitzar-la. La inspecció del temple no donà el resultat desitjat. I fou així que vaig demanar ajuda a un dels responsables parroquials, Don Angelo Guerreschi, que ben amablement m'acompanyà fins a un claustre annex on, encastats a la paret, hi havia una desena de túmuls funeraris. Efectivament, entrant-hi a mà dreta, la primera i més gran d'aquelles làpides és la de Fèlix Pardo de la Casta, una gruixuda llosa que ben bé farà dos metres i mig de llargada per més d'un d'amplada, i que s'encapçala de la següent frase: «Aquí yaze un pobre pecador». A continuació, en llatí, s'explica que «D. Felicis Pardi de Casta» fou membre de l'orde de Montesa, prefecte d'artilleria i governador de Cremona. Aquella pedra, els ho puc ben assegurar, posseeix un gran poder simbòlic per a Alaquàs, i és així que mereix un estudi en major profunditat que espere poder realitzar algun dia.
D'una altra banda, tan interessant o més que la visita a Sant'Ilario, resultà l'expedició que vaig fer al cementiri cívic monumental de Cremona, que és un vertader museu artístic. Per consell d'Enric, buscava la capella de la família Zaccaria, darrera posseïdora del senyoriu d'Alaquàs; i vaig tindre la immensa sort de trobar-m'hi amb un descendent d'aquella nissaga que, molt amablement, em convidà a examinar les làpides que albergava el soterrani. Especialment interessants resulten les més antigues, les que recullen les inscripcions que recorden que allà descansen les restes de Luigia Manfredi (morta en 1845), Giuseppe Manfredi (1849), Barbara Manfredi (1873), Giulio Zaccaria (1875) i Giusseppe Zaccaria (1895), entre d'altres. I també la primera làpida que trobem en entrar a la cripta, i que demana un rèquiem per les «anime delle famiglie imparentate estinte: Zaccaria et Manfredi Pardo della Casta».
Fou tota una aventura, ben gratificant i emotiva, poder arribar fins a tan venerables pedres, que no sols evoquen un passat esplendorós, sinó que aporten noves pistes per al coneixement de la història d'Alaquàs.
