El 4 d'abril de 1530, davant l'epidèmia de pesta que assolava València, Pere Garcia (c. 1483-1543), un obrer de vila d'Alaquàs, després d'haver patit la mort de la seua dona i els seus fills i, davant la por de morir ell mateix, va fer testament. Feia ja setmanes que l'epidèmia, que es deia que procedia d'Itàlia i del Mediterrani Oriental, havia produït centenars de morts en la ciutat de València i en els pobles dels voltants. Cada dia, a més, els rumors sobre la fugida de la ciutat de les persones més riques confirmaven les pitjors expectatives. Per això, aquell dia de principi de la primavera testà llegant tots els seus béns al convent de la Mare de Déu de l'Olivar d'Alaquàs i a l'Hospital General de la ciutat de València. Pere Garcia, salvava la por al més enllà comportant-se com s'esperava d'un bon cristià: els seus béns s'utilitzarien per resar misses per la salvació de la seua ànima i també per atendre als malalts pobres que cada dia s'acollien a l'hospital de la ciutat.

Durant segles els nostres avantpassats es malacostumaren a la por que comportava la visita periòdica d'una epidèmia. I durant desenes d'anys es repetiren els mateixos actes: els nobles fugien de la ciutat de València per anar-se'n a una segona residència; la gent que era propietària d'algun comerç es tancava a les cases per protegir els seus béns; i la gent humil encarava sempre el problema més greu: buscar un lloc on confinar-se. I, aleshores, encara que els poders públics de l'època procuraven disminuir els efectes del contagi tancant les portes de la ciutat o prohibint eixir de casa a la gent o pagant a grups d'homes perquè s'encarregaren de recollir i soterrar als morts, la por a perdre la mateixa vida i la dels que estaven a prop era un sentiment col—lectiu.

He aprofitat l'estada a casa aquests primers dies de l'alerta per llegir sobre el comportament dels ciutadans quan, en altres èpoques, arribava una epidèmia. Samuel Pepys (1633-1703), un anglès de la segona meitat del segle XVII, als seus Diaris (1660-1669) contà en primera persona com va viure la pesta de 1665 en la ciutat de Londres; i uns pocs anys més tard, Daniel Defoe (1660-1731), escriptor molt conegut per haver escrit Robinson Crusoe (1719), també ens evocà, amb un llenguatge realista, a través del Diari de l'any de la pesta (1722), els difícils moments viscuts durant la mateixa epidèmia. Aquell llibre inspirà a Camús (1913-1960) per escriure La Pesta (1947), un magistral relat dels efectes d'una altra pandèmia sobre la gent d'una ciutat, aquesta vegada del nord d'Àfrica. Les tres obres són grans retaules del comportament humà mentre dura una epidèmia i sempre la vulnerabilitat i la por dels protagonistes sobrevola la trama dels relats.

Aquests dies tots lluitem contra l'epidèmia del coronavirus que tant ens preocupa. Segons la meua opinió, la informació rigorosa que ens arriba a cada moment; les decisions responsables del Govern liderant les normes d'obligat compliment; el saber fer dels responsables de la sanitat i salut pública; el treball y l'organització de les persones que ens faciliten els aliments i els altres productes necessaris; la ràpida resposta, lleial i cívica, de la ciutadania; i, fins i tot, el sentit de l'humor dels centenars de vídeos, àudios o textos que rebem a través de les xarxes socials representen un bé comú i són benvinguts. Tot ens ajuda en aquest moment a no tenir por i esperar el futur amb optimisme.

Per cert, Pere Garcia, el obrer de vila d'Alaquàs, no va morir a conseqüència de la pesta de 1530; encara va viure molts anys..., i el Castell Palau d'Alaquàs encara és testimoni del seu treball.