De vegades, hem sentit parlar de com en els últims anys de la segona República convivien a Alaquàs tres bandes de música, a pesar de ser una població de tan sols 2.500 habitants: la «Banda Primitiva de Alacuás» o «banda roja», el «Centro Musical de Socorros Mutuos» o «banda blava» i una altra coneguda com «els Galgos», de la qual ha transcendit poca informació fins als nostres dies, més enllà que era una escissió de la Primitiva i els diferents locals que ocuparen. De fet, en acabar la Guerra Civil espanyola, sempre es parlà de la unificació de les «dues» bandes existents abans d'aquesta. El perquè de l'ocultació d'aquesta part de la nostra història ha estat sempre un misteri, fins que, a la llum de noves fonts documentals que s'han trobat, podem afirmar que el motiu va ser que aquesta última va ser la veritable banda republicana del municipi. I, per tant, calia esborrar la seua memòria en el llarg període de la dictadura.
Aquestes noves fonts documentals tenen com a principal protagonista les memòries inèdites de Miguel Bosch Martínez, conservades a l'ajuntament de Montserrat pel cronista Marcos Campos Añón, a qui agraïm les facilitats per a consultar-les. I la proximitat del 14 d'abril és una ocasió per a traure a la llum aquesta història. Miguel Bosch era nebot de Juan Evangelista Martínez García, el director de la Primitiva d'Alaquàs, que, quan va quedar orfe, es va fer càrrec d'ell. Els dos vivien a Alaquàs en aquells anys, al carrer del Convent, número 1. Miguel tocava l'oboé en la banda que dirigia el seu oncle i, posteriorment, el bombardí.
El conflicte polític
En aquestes memòries, s'explica com els cacics que havien liderat la construcció del casino de la plaça (l'actual Ateneu), afiliats a la «Unión Patriótica» de Primo de Rivera, intentaren quan arribà la República desfer la banda, ja que alguns músics havien girat la ideologia política de la societat registrant-la en el Govern Civil com «Círculo Republicano Progresista», amb José Barberà Martí com a president de la música. Aquest canvi ideològic i polític no agradà gens a l'anomenada Junta Administrativa, encarregada de la liquidació de l'obra dels nous locals. De fet, de seguida, la Junta va aconseguir rebatejar la societat com a «Círculo Republicano Música Primitiva», adscrit, segons els seus estatuts, al partit conservador republicà de Maura. Tots aquests canvis tingueren lloc en tan sols quatre mesos, del gener a l'abril de 1932.
Aquests fets provocaren l'escissió definitiva d'alguns músics de la banda Primitiva amb el seu director que, com podem apreciar en la premsa de l'època, litigaren durant més d'un any per a quedar-se amb el nom de «Banda Primitiva de Alacuás». Uns demanaren certificats a l'Ajuntament de València per a demostrar la participació en el Certamen de Bandes de la Fira de Juliol amb el mateix nom i director; els altres arribaren a presentar el registre de la marca i del rètol del «Registre de la propietat industrial» del Ministeri d'Economia del Govern d'Espanya, documents conservats a l'arxiu històric de la societat i donats per Josep Maria Soriano Bessó.
No contents amb el resultat del juí, apel·laren la interlocutòria dictada pel jutge de Torrent als Tribunals de Primera Instància de València pel procediment penal, ja que, per a ells, es tractava d'un delicte de robatori i falsedat. El desembre de 1933 encara continuaven els problemes, ja que els Galgos, malgrat haver perdut el procés judicial, continuaven utilitzant els uniformes i la bandera antics amb l'emblema i el nom de Banda Primitiva. De fet, foren ells qui, el 1935, concursaren de nou en el certamen de bandes de música de la Fira de juliol amb uniforme, bandera i nom, ignorant de nou la prohibició.
L'associació «Flor de mayo»
Juntament amb aquest grup de músics i encara més en l'oblit, trobem un altre col·lectiu esborrat de la història i la memòria del nostre poble per la dictadura: l'«Agrupación Femenina Flor de Mayo de Alacuás». Aquesta associació constituïda per dones republicanes sota el nom d'una novel·la de Blasco Ibáñez, com era habitual, apareix en múltiples notícies en els diaris de l'època però, sorprenentment, ara com ara, no hi ha cap referència a elles en cap publicació local, ni tan sols en «Quaderns d'investigació». Com a exemples de la relació d'aquesta associació femenina i la banda dels «Galgos», trobem una boda civil celebrada el febrer de 1932, en què contragueren matrimoni als jutjats municipals José Hilla Peiró i Luz Vicente García. Els dos desfilaren acompanyats de la banda de música i l'associació femenina, a la qual pertanyia la xica. Hi consta, també, que signaren les actes nupcials les escriptores i mestres laiques Amàlia i Ana Carvia Bernal, entre altres. Recentment, l'investigador Manuel Almisas ha recuperat la memòria d'Amàlia Carvia, considerada la primera sufragista d'Espanya i fundadora de la primera lògia de dones maçones a Cadis en 1895 i la primera lliga estatal feminista en 1918. A més, aquestes dues germanes eren les directores i redactores de la revista feminista «Redención», que començà a publicar-se a València el 1915. Amàlia fou durant molts anys mestra laica a València i presidenta de l'associació femenina «Flor de Mayo» del seu districte, a més de col·laboradora habitual en el diari «El Pueblo».
Aquestes dones organitzaren també balls (amb noms tan curiosos com «el baile del pito» i en què es triava «Miss Flor de Mayo»), les festes del 14 d'abril, xocolatades per als fills de les associades, col·lectes per a les colònies escolars «Blasco Ibáñez», repartiments de joguets per als xiquets i altres. Tots els actes estaven amenitzats per «un numeroso grupo de músicos pertenecientes a la banda Primitiva de Alacuás, que desinteresadamente se pusieron a la disposición de la Agrupación Femenina para este acto tan simpático».
Com ja hem dit, aquesta banda dels «Galgos» fou la que participà, per última vegada abans de la Guerra Civil, en el Certamen de Bandes de la Fira de juliol en el qual, a més, va aconseguir un tercer premi en la tercera secció.
En les cròniques de la celebració del premi, en els diaris es parla de la participació en el concurs de músics «de esta villa, però no pertenecientes a dicha banda... no afectivos a ella». Es tractava d'alguns músics de la Primitiva que havia quedat al casino de la plaça, per la qual passaren nombrosos directors sense acabar de remuntar-ne el vol, que sembla que s'havien cansat de la situació i volgueren tornar a gaudir de l'experiència dels certàmens.
La guerra civil
Amb l'arribada de la Guerra Civil, tota activitat quedà paralitzada i molts músics de les tres bandes del poble anaren al front, ja que, segons ens conta Bosch en les seues memòries, era habitual que cada regiment tinguera una banda o, en el seu cas, una orquestrina per a fer balls als pobles de la rereguarda, tal vegada als casinos o les places principals. De fet, ens conta com alguns dels músics de la banda del seu oncle tenien una orquestrina anomenada els «Gos-Gal» i que la majoria estaven en el front de Terol. Li insistiren moltes vegades que anara amb ells, ja que era l'únic component que faltava per a completar l'orquestrina, però es quedà a València.
Per notícies de premsa de l'època, sabem que el repertori estava integrat per obres com «Cavalleria rusticana» de Mascagni, sardana i pasdoble de «La Dolores» de Bretón, «L'Arlésienne» de Bizet, «Moment musical» de Schubert o «Sevilla» d'Albéniz, entre altres. A més, l'article diu que «el ajuste en la instrumentación es tal, que la armonía en la ejecución resulta impecable, siendo ovacionados en todas las piezas por el numeroso concurso, que hizo repetir algunas de las composiciones del selecto programa».
La represàlia
El seu oncle, que era trombonista de la Banda Municipal de València, passà a dirigir una banda militar a les casernes de Paterna. A més, era el secretari del «Montepio de Músics professionals», que passà a ser el sindicat de la UGT. A l'acabar la guerra, va ser suspés de sou i feina en la banda municipal i va haver de passar un procés de depuració per haver sigut oficial en l'exèrcit «roig», director d'una banda del partit comunista i altres acusacions més. Per sort, el juí es va produir molt tard i no va ser condemnat. Quan ja s'havia desplaçat a Jumilla (Múrcia), pel boicot que li feien en el món musical de València, el seu cas es revisà i hi va ser readmés l'any 1946.
