Personatges reals i de ficció en una època de pesta

Aquell dia, per donar-li la benvinguda, acudiren a la porta Oriental de la ciutat, els seus germans, Lluís i Pere; el primer ja era capità d'una companyia de cavalls; i el segon acabava de ser anomenat alferes del mateix batalló; els dos ja vivien a la ciutat del nord d'Itàlia des de feia uns anys. A ells s'unia ara el germà xicotet que volia "asseure plaça de soldat" en aquelles terres. L'encontre entre els germans no passaria de ser una anècdota familiar si no fos perquè aquell mes de juny de 1630 una epidèmia de pesta assolava la ciutat de Milà.

I, de seguida vaig recordar 'Els nuvis', la novel—la d'Alessandro Manzoni (1785-1873), referent de la literatura italiana, que conta la història de Renzo y Llúcia, dos joves camperols perseguits per les intrigues d'un noble espanyol, don Rodrigo. L'acció transcorre just en el moment en què la pesta confinava a la gent que vivia a la ciutat llombarda a les cases i llatzerets.

Amb rapidesa he rellegit la novel—la; tenia interès a conèixer el què es deia de la ciutat de Milà i de la seua gent en el moment just de la trobada dels joves soldats. Així, he pogut saber que aquell mateix mes de juny s'havia celebrat a prop del Duomo una gran processó a la qual havien acudit autoritats, gremis i confraries; i tots, homes i dones, havien resat perquè s'acabés la pesta.

També, que aquella maleïda epidèmia, havia estat portada per soldats alemanys que es dirigien al setge de la ciutat de Casal, al Montferrat, un lloc estratègic disputat pels francesos i els espanyols i que en aquell moment concentrava tots els esforços dels poders militars de Milà. I, he interpretat el sofriment de la gent; les accions bones i dolentes que porten a cap les persones en moments de crisi; i per descomptat, els problemes subsegüents de l'epidèmia: la fam amb l'encariment del pa, la falta d'altres aliments, els tumults de protesta, la falta de seguretat...

I a més de la fam, mentre llegia. he pogut imaginar els pobles cercats per reixes per evitar els contactes, l'arrest de forasters solament per ser-ho, els rumors de maleficis i enverinaments, la inseguretat i el risc de contagiar-se de la temuda epidèmia ...; i la solidaritat de les persones quan no s'albira un bon horitzó.

Segurament les notícies sobre la pesta és el primer que els germans Pardo es contaren aquells dies inicials de l'estiu de 1630 i, probablement, també seria la primera observació que els feren els seus caps militars, alguns dels quals se citen a la novel—la de Manzoni, però també als fulls de servei dels militars d'Alaquàs.

Siga com siga, els tres superaren aquella epidèmia; en canvi, els mesos i anys següents no sobrevisqueren a la guerra: Lluís, el més major, al cap de poc, va morir a Breda; Pere i Nunyo, moriren una miqueta més tard, lluitant a la frontera amb França..., i Miquel Cisternes, el jove de vint-i-vuit anys que va organitzar la companyia per anar a Milà, va acabar dos mesos més tard de la seua arribada, ofegat al riu Po, defensant el pont de Carignano contra els francesos. La fam, la guerra, la mort, els genets de l'Apocalipsi, sempre presents a la literatura i a la realitat.

Llegint la novel—la i els fulls de servei dels joves militars podem adonar-nos que la guerra, la fam i la malaltia són universals; malauradament són de qualsevol moment i lloc, abans i ara.

I l'esperança? A la novel—la de Els nuvis està representada per la unió de Renzo i Llúcia que després de superar les profecies apocalíptiques inicien una vida junts. Per a nosaltres, l'esperança, el quart genet, pot reservar-nos la il—lusió de considerar que qualsevol territori on ara es pateix la guerra, la fam, la malaltia, és també el nostre territori i que els problemes de la seua gent també són els nostres problemes. Tant de bo, en el futur, no siga necessària cap pandèmia per recordar-nos que aportar solucions als problemes globals és una mostra de la saviesa i la responsabilitat de tots.