Els nostres avantpassats incloïen en les seues últimes voluntats una frase lapidaria, «Car no es a nosaltres res pus cert que la mort, e pus incert que la hora de aquella....», i ho feien per la necessitat d'ordenar el que volien que es fera amb els seus béns. En definitiva, eren previsors.

Corria l'any 1975, quan per un error humà no m'administraren antibiòtics fins tres dies després d'ingressar a l'hospital. En una visita de cortesia, l'entranyable Federico Peiró Alegre, el practicant, em va salvar de les conseqüències. Molt ha canviat la sanitat des de llavors. Però aquesta pandèmia ha posat en evidència que encara no em aprés del tot. Infeccions hi han hagut moltes al llarg de la història, i des que els metges s'assabentaren que llavar-se les mans les reduïa, moltes es varen erradicar gràcies als avanços en medicina.

De sobte, un nou virus ha posat en crisi a una societat que està pensant en arribar a Mart, mentre els magatzems dels hospitals estaven buits de material de protecció per als seus treballadors, o d'aparells de suport vital per als malalts més greus. Del que ha passat a les residències dels nostres iaios... em costa parlar. Els ajusts fiscals (retallades) han debilitat un servei bàsic que està per a salvar vides.

En 1490, la pesta tornava a València, i Francí Calçó, fill del primer oller que va vindre a Alaquàs des de Tarragona, moria junt amb Esperança i Joaneta, dos de les seues quatre filles. Tenia una tenda al cantó del Monestir de les Magdalenes, a la Plaça del Mercat, lloc on els alaquasers venien els seus productes a València. Un pervindre assegurat per a una família que, de sobte, va perdre a tres dels seus membres. Una taxa de mortalitat del 50%, diríem ara. Percentatges necessaris, ho reconec, però que amaguen darrere històries de vida amb nom i cognom. No ho oblidem.

Aleshores els remeis anaven poc més enllà d'aclamar-se a Déu. Ara tenim més mitjans, però pareix que no hem aprés és que cal cuidar la vinya. Pensar que produirà bon fruit ella sola, és senzillament una entelèquia. Si mirem la data de caducitat d'un iogurt també hem de fer-ho amb els productes que ens han faltat, i que espere que ara sí que emmagatzemarem. Una olla agra potser produïx diarrea, una mascareta caducada pot costar la vida.

Mirar al passat no és enyorança, més aviat, ens ha d'aprofitar per a aprendre a corregir conductes i decisions. Les que s'han mantingut o pres, enfront d'altres, mereixen l'escrutini de la societat.

Francí, Esperança i Joaneta, moriren en temps d'ignorància i fatalitat, però també on hi havia metges com Lluis Alcanyís, que fou condemnat a la foguera per la Inquisició. Nosaltres no hem arribat a tant, però recordem que no fa tant de temps la violència cap als sanitaris es va disparar. Ara els aplaudim.

Vivim en una falsa seguretat pròpia d'una societat acostumada a veure els problemes molt llunyans. Ells vivien baix un règim feudal sense cap dret a decidir; nosaltres no, podem i deguem marcar les prioritats de la nostra vida, individualment i col·lectivament. Fem alguna cosa més que aplaudir a les huit de la vesprada, perquè... no hi ha cosa més certa que la mort, ni més incerta que l'hora d'aquella.