Aquests dies de desconfinament, algunes persones de Massanassa eixim al voltant de les 20.10 h de casa per a gaudir d'una passejada pel terme, algunes de nosaltres just després dels aplaudiments des dels balcons, en agraïment a l'esforç de tot el personal sanitari. Les que en eixir del confinament hem decidit agafar l'orientació est, formem una mena de riu en arribar a creuar la pista de Silla en direcció a la marjal, és a dir cap a la mar. Som principalment rius de famílies i també xicotets grups d'amics que intentem guardar les distàncies de seguretat i que amb la nostra mascareta ens deixem veure uns dies caminant i altres amb bicicleta.
Des del diumenge 17 de maig en la plenitud de la primavera, el paisatge albuferenc que s'obri de sobte a l'altra part del túnel que salva la pista, va omplint-se d'aigua. Aquesta estampa es barreja amb persones caminant o pedalejant pels camins de marjal; diria jo que moltes d'aquestes acaben de descobrir els paisatges més a prop de casa. Estic a Massanassa però la llum és com la dels documentals sobre el Serengueti, i pense açò és Àfrica?, que més fa, el cas és que sense agafar cap avió estic fascinada, qui m'havia de dir a mi que a dues passes de ma casa anava a trobar bellesa a grapats. Algunes persones es fan fotos al costat d'un sequiol, altres cara el capvespre on la llum es sempre sorprenent i al mateix temps passen els núvols capritxosos omplint encara més l'espectacle.
Ens sorprenen, pel seu volum, alguns tractors afaenats per llauradors experts que amb la tremuja com a aper, ixen dels camps on acaben de dipositar el guano. La sembra es farà un o dos dies després de l'amollà de l'aigua, així ho confirma Vicent Moncholí, un amic llaurador de Massanassa al qual jo no podria parar d'escoltar per la seua saviesa. Eixe diumenge, ens va sorprendre escoltar l'aigua corrent per les séquies i sequiols, així com una femella d'ànec collverd que acompanyada de 5 aneguets, es trobava nerviosa perquè 6 més dels seus menuts quedaven confinats (atrapats) en una mena de sifó d'una séquia. Així que la femella s'hauria de fer càrrec d'11 en total. Vaig pensar que els podria ajudar i, per tant, en vaig ajocar i posant la mà en aquell sifó vaig poder traure finalment els 6 aneguets. La mare com que no se n'havia anat massa lluny va retrocedir i els va reagrupar novament, l'instint d'una mare que per damunt de tot, i sense conéixer ven bé les persones va confiar i es va arriscar i es va deixar ajudar.
Aquesta setmana els tancats continuaran anegant-se, també mamprendrà la sembra de l'arròs i alguns llauradors com Vicent Moncholí el barrejaran a mà, una pràctica que pot ser que pocs més, en tot el Parc Natural de l'Albufera, la facen. Vicent, barreja tradicionalment pel gust del treball ben fet, un treball humà, satisfactori pel contacte dels peus entre la terra i l'aigua, també ho fa per principis, sense cap aparell sorollós motoritzat, acompanyat tan sols, per altres llauradors i el so d'algun ocell de marjal, uns quants picaports, gavines i garses. Així integrats plenament en el paisatge de marjal i meravellant-nos una vegada més, llauradors veïns de Massanassa com Vicent, dels quals totes i tots podem aprendre, no haurien de morir mai.
*Biòloga i educadora ambiental del CEACV
