09 de junio de 2020
09.06.2020
Levante-emv
Investigació

El còlera de 1885 en Alaquàs

L'investigador aborda un nou capítol sobre les epidèmies en la població de l'Horta Sud

09.06.2020 | 20:24
Rafael Roca.

El coneixement històric és fonamental per a saber d'on venim –quins encerts i errors vàrem cometre en el passat– i cap a on volem avançar. I ara que, feliçment, la pandèmia del coronavirus ha començat a remetre val la pena recordar que, molt probablement, la calamitat sanitària més gran que en el darrer segle i mig ha patit el territori valencià és l'epidèmia del còlera que començà en juny de 1884 i conegué el període de màxima virulència entre maig i novembre de 1885. Una catàstrofe que, durant moltes dècades, romangué gravada en la memòria col—lectiva de la població com un període particularment execrable i tràgic.

A banda dels articles periodístics i mèdics que la descriuen, tenim coneixement detallat dels efectes que aquella onada de còlera provocà en un dels municipis de l'Horta, Alaquàs, a través del testimoni directe que la comunitat de monges Oblates anotà a l'anomenada «Crónica del Asilo del Corazón de María», un document excepcional que, a la dècada dels anys vuitanta, va servir de base perquè dos estudiosos, Enric Juan i Maria Jesús Caballer, elaboraren un detallat estudi sobre els efectes de l'epidèmia en la localitat.

D'aquesta manera, encara que actualment no tenim accés a la crònica, posseïm els fragments que Josep M. Soriano, d'una banda, i Juan i Caballer, d'una altra, varen analitzar i reproduir als volums de Quaderns d'Investigació d'Alaquàs de 1981 i 1987, respectivament. Així, gràcies a aquells excel—lents treballs sabem que hom hi detectà la infecció a finals de maig de 1885; «y a primeros de junio empezaron en nuestra casa a caer graves atacadas», asseguraren les religioses.

També s'hi explica que, al convent de les Oblates, arribaren a emmalaltir fins a 25 dones, «de las cuales siete murieron». I que la primera defunció es va produir el 14 de juny. Especialment dramàtic es manifesta el relat en referir-se a la tètrica situació que, un mes després d'iniciar-se el còlera, es visqué en els carrers d'Alaquàs. Perquè és el cas que, davant l'allau d'infeccions que se succeïren en tan curt espai de temps, el metge del municipi es veié desbordat; i les monges es varen sentir impel—lides a auxiliar-lo, ja que «dicho señor, en efecto, no paraba un momento, día y noche estaba recorriendo todo el pueblo asistiendo a tantos atacados». De manera que «bastantes días tuvimos que prestar servicio y llegó el caso de tener que hacer [nosotras] la visita a todos los enfermos del pueblo, porque como el médico fue tanto lo que trabajó, cayó también enfermo, no de la enfermedad reinante sino del cansancio».

Durant les primeres setmanes de juliol la situació degué ser vertaderament angoixant: «A tal extremo llegó el pasmo que en el pueblo había, que hubo día que no se encontraba quien llevase los difuntos al cementerio, y tenían que conducirlos las mismas familias, por lo que tuvimos que prestarnos también a esta caridad». Finalment, tot sembla indicar que, amb l'arribada de l'agost, els contagis començaren a disminuir, ja que, tal com informen Juan i Caballer, els darrers decessos es varen produir els dies 4 i 13 d'agost.

Siga com vulga, el bacteri –que costà la vida a 83 alaquasers i alaquaseres– encara degué continuar amenaçant la població durant els tres mesos següents. I és així que la malaltia no es donà per superada fins els darrers dies d'octubre i primers de novembre. Encara que la crònica no aporta aquesta dada, podem extraure-la de la premsa diària, ja que el 8 de novembre de 1885 un periòdic del Cap i Ccasal anuncià que l'endemà hi havia previst cantar, a Alaquàs, «el Te-Deum por haber desaparecido la epidemia, dedicándose una solemne fiesta a la Virgen del Olivar».

Sens dubte, el còlera de 1885 marcà ben pregonament els habitants d'aquest municipi de l'Horta. I, a propòsit, m'agradaria destacar dues de les lliçons que hi deixà, i amb les quals és possible establir un paral—lelisme amb la situació actual. En primer lloc, el «comportament heroic» –en paraules de Soriano– que, en els moments de major intensitat vírica, manifestaren tant el metge de la localitat com les germanes Oblates, a l'hora d'assistir i atendre els infectats. Un comportament que també s'està palesant, en els nostres dies, entre els professionals sanitaris i els voluntaris que, a través d'iniciatives com ara «Coronavirus amb cor», combaten el Covid-19 i miren de no deixar desemparades les persones més vulnerables.

I en segon, que, malgrat les desgràcies que provocà, l'epidèmia del còlera va servir –tal com afirmaren Juan i Caballer– perquè en l'àmbit estatal es començara a parlar de la necessitat d'una medicina social i sorgiren nombrosos projectes de millora de les classes obreres, les més desafavorides de l'època. I és que totes les calamitats porten aparellada una possibilitat de progrés. Així que tant de bo siguem capaços d'extraure la que es deriva del coronavirus.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook