Una de las accionesd que realizó la Plataforma de Afectados por las Hipotecas (PAH) de l’Horta Sud en un bloque de viviendas del Barrio del Cristo (Aldaia-Quart).
El dret a l’habitatge és un concepte que normalment es tracta de manera massa parcel·lada. Per una part, les quatre parets que ens acullen són sols una part del que ens fa ‘habitants’ d’un lloc. Context urbanístic, teixit social, possibilitats de mobilitat i aprovisionament, identitat col·lectiva... són també essencials si volem abordar el tema d’una forma profunda. Per altra, la qüestió habitacional en el món actual no es pot separar del funcionament d’un mercat capitalista per al qual la vivenda resulta un negoci molt profitós.
Per a entendre la situació residencial a la comarca de l’Horta Sud, doncs, necessitarem contextualitzar-la primer.
L’economia espanyola, tradicionalment, ha tingut en el sector ‘de la rajola’ un dels seus principals motors, i una de les seues principals dependències. A això hem d’afegir les milionàries tendències internacionals que interpreten l’habitatge com un producte d’inversió. No és d’estranyar, doncs, que quan pensem en vivenda, pensem més en un actiu econòmic que en un recurs habitacional.
I és que la majoria d’habitatges valencians pertanyen a xicotets propietaris. Persones ‘corrents’ que quan pugen les rendes de lloguer als seus inquilins perquè ‘el mercat ho permet’ estan (conscientment o inconscientment) posant en serioses dificultats a les famílies que hi habiten, i ampliant l’escletxa de la desigualtat social.
Paral·lelament, i des de la crisi de 2008, es dóna una transferència de vivendes de la ‘gent corrent’ cap a les entitats financeres, fons voltors i empreses immobiliàries, que acumulen cada vegada més proporció del parc residencial. En aquest cas sorprén menys que les corporacions tinguen com a objectiu la maximització de rendiments de capital mitjançant la gestió de les nostres llars. Mentrestant, el parc d’habitatge públic espanyol resulta clarament insuficient, i ridícul si el comparem amb el d’altres països europeus. El cas de l’Horta Sud no és una excepció i, per tant, la seua situació residencial està dominada per dinàmiques capitalistes.
Amb aquesta lògica del benefici i absència de mecanismes compensatoris, els preus pugen i posen en risc el manteniment o accés residencial d’importants sectors poblacionals. L’habitatge passa a ser un recurs que molta gent no hi pot permetre’s.
Encara que els pobles de la comarca mostren uns preus immobiliaris prou per davall dels de València, en moltes zones les pujades dels últims anys són també perilloses, sobretot en lloguer. La mancança d’oferta en aquest règim en pràcticament tota l’Horta Sud aplica encara més tensió als preus.
Just després de la crisi eren les hipoteques impagades les principals causants de desnonaments, però l’expulsió de llogaters s’ha fet més comú que la d’hipotecats. A més, fa uns anys hi havia possibilitats de negociar lloguers socials o suspensions de desnonaments, però hui, a causa de les dinàmiques comentades, els grans tenidors volen fer el màxim negoci possible, cosa que implica que quan una família no pot pagar el preu que el mercat ha posat al seu habitatge, acabarà al carrer. El nombre de desnonaments s’ha mantingut als mateixos nivells que en els anys de la crisi. Per donar alguna xifra, a la Comunitat Valenciana, en 2018 es produïren 8.085 casos, 22 al dia.
Com ja sabem, aquesta acumulació i encariment immobiliari posen en risc el dret a l’habitatge de sectors poblacionals que fa només una dècada es consideraven classes mitjanes. Però el que per a algunes famílies és una dramàtica novetat, per a altres la inseguretat habitacional és una realitat prou assumida. És la població que viu als barris marginalitzats i empobrits que podem trobar quasi en tots els pobles de l’Horta Sud. Per a moltes d’aquestes persones, els preus de mercat seran sempre un ideal inaccessible i hauran d’organitzar les seues vides o bé depenent de les poc articulades ajudes públiques o bé provant sort amb fórmules residencials precàries i irregulars, com l’amuntegament o l’ocupació irregular d’habitatge.
Però com déiem al principi, el dret a l’habitatge va més enllà de la seguretat residencial, i els efectes del capitalisme immobiliari es noten tant en les nostres cases com en els nostres territoris. La mateixa ‘reactivació immobiliària’ (celebrada per bona part de l’oligarquia valenciana) que puja els preus de lloguer, també comporta el desenvolupament de projectes urbanístics que sovint no responen als interessos del veïnat. En l’Horta Sud es coneix molt bé aquest tipus de creixement urbà.
Parlem de vies de tren i carreteres que fan de frontera entre pobles que abans estaven al costat, deixant-los aïllats i sense horta; de construcció de zones comercials i industrials que descohesionen el territori; de desenvolupament de projectes residencials de caràcter especulatiu que ni apleguen a completar-se; d’emplaçament de grans infraestructures que són incòmodes per als habitants de zones de major renda mitjana; i d’una política d’inversió tremendament desigual que ha maltractat als habitants de la comarca, subordinant-los als interessos d’una ciutat central expansiva.
Si aquest model de creixement ha fallat a l’Horta Sud, quines alternatives tenim? Segons la nostra perspectiva, per una banda, hem d’exigir als nostres governs (autonòmics, comarcals, locals) que es prenguen seriosament el repte de garantir el dret a l’habitatge en un sentit extens. És prioritari que s’articulen polítiques públiques que limiten l’augment de preus i l’excessiva concentració de propietat immobiliària, que mobilitzen l’habitatge buit (que en l’Horta Sud representa un 14%), que incrementen el parc públic, que programen ajudes efectives i no paternalistes per a la població exclosa del mercat, que establisquen mesures fermes de protecció de l’espai agrícola i natural, i que penalitzen tot tipus d’urbanisme especulatiu.
I al marge de l’actuació institucional, hem de canviar els nostres patrons sobre com habitem el territori, deixar de veure l’habitatge com un actiu d’inversió i restablir la nostra relació amb la terra i l’activitat agrícola. Hem d’enfortir les nostres xarxes veïnals i comunitàries i criticar activament les inèrcies de l’urbanisme antisocial.
