Han passat trenta anys des que Espanya va ratificar la Convenció sobre els Drets del Xiquet (CDN), i setanta anys des que es va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. En aquest temps, la ciutadania ha lluitat per la conquesta dels seus drets, i les xiquetes i xiquets de les nostres ciutats també fa anys que reclamen allò que els pertany. A la comarca de l’Horta Sud, la societat civil organitzada porta impulsant des de fa més de trenta anys espais perquè xiquetes i xiquets puguen donar compliment dels seus drets.
Iniciatives protagonitzades per entitats juvenils, com és el cas dels Scout, Júniors, Esplais o les associacions veïnals, han acostat un ventall d’oportunitats per a iniciar processos d’aprenentatge i desenvolupament personal alternatius als formals. La comunitat generada entorn de les diferents associacions que han protagonitzat l’aproximació a les arts, la cultura, l’esport, l’oci educatiu, va més enllà dels propis coneixements que transmeten als seus educands. Han creat múltiples experiències en les quals han construït col·lectivament entorn d’interessos compartits, creant espais en els quals xiquetes, xiquets, persones joves, adultes i ancianes, col·laboren en el desenvolupament de projectes comuns, formant part i reconeixent-se com a iguals.
Però la conquesta de drets no depén només de la ciutadania: el govern i les administracions públiques tenen l’obligació, tal com recull l’art.4 de la CDN, de garantir i vetlar pel compliment dels seus drets. En aquest sentit, l’estat de benestar gestat durant els últims anys de governança democràtica ha orientat les polítiques d’infància en matèria de protecció i provisió, però el seu desenvolupament en matèria de participació ha sigut molt anecdòtic i puntual, quedant aquest relegat a entitats i moviments socials.
Simultàniament, el pedagog Francesco Tonucci, va publicar en 1983 «Con ojos de niño», i tretze anys més tard, «La ciudad de los niños», dues obres que transmeten el necessari missatge de la infància com ciutadania del present, i no com un període d’espera i preparació cap a la vida adulta. Aquest pensament ha anat transcendint i, al llarg d’aquestes últimes dues dècades, ciutats de tot el món han iniciat un compromís més fort per incorporar una política, des de i amb la infància. A la nostra comarca, el principal mitjà a partir del qual s’han produït les trobades de diàleg i reflexió entre la infància, responsables polítics i agents socials, han sigut els òrgans de participació infantil. Actualment la Comunitat Valenciana compta amb uns 43 Consells de Participació Infantil, sent alguns dels més veterans els impulsats a la nostra comarca, com és el cas d’Alaquàs, Mislata, Quart de Poblet o Torrent.
No obstant això, la transformació de les ciutats, tal com indica Tonucci, va més enllà de la participació a través dels consells d’infància. El dret de la infància a ser escoltada, a ser tinguda en compte i a que prevalga el seu interés superior, són principis fonamentals. Però perquè aquestes transformacions siguen efectives són necessàries polítiques que donen respostes integrals, inclusives, coordinades, solidàries i continuades que, de manera consensuada amb els col·lectius als quals els afecten, proporcionen solucions. En aquest sentit, el reconeixement de Ciutats Amigues de la Infància que atorga UNICEF, ha impulsat en els últims anys que més ciutats es comprometen en el desenvolupament de polítiques transversals que garantisquen el compliment dels drets de la infància. Especialment necessàries en la situació actual, en la qual la Covid-19 ha accentuat les diferències en els col·lectius més vulnerables.
Aldaia, Mislata o Quart
Aquests processos han iniciat una lenta transformació que ha afavorit la incorporació de la infància en el disseny i planificació dels municipis de la nostra comarca. Experiències com a els camins escolars segurs a Aldaia, les plaques per a «jugar respectant» a Mislata, o la participació de la infància en el desenvolupament dels plans de mobilitat i sostenibilitat urbana a Quart de Poblet, han fet que els nostres municipis siguen millors per a totes les persones. Ara comptem amb més espais verds, llocs per al joc, itineraris per a vianants, mobiliari per a la trobada, aparcaments als afores, totes elles mesures que posen el focus en les persones i tenen l’objectiu de garantir un futur possible i millorat, per a totes.
En suma, la participació és un component clau de la ciutadana i el ciutadà, impulsar la seua pràctica durant la infància suposa (re)democratitzar la democràcia com una opció en la qual l’Estat torne a prioritzar el bé comú. Polítiques que reflectisquen l’ideari infantil en el qual predomina la solidaritat, l’empatia, la diversitat, l’equitat, la inclusió o la idea de felicitat, són garantia de societats més justes, igualitàries i respectuoses. Incorporar a la infància suposa l’enriquiment de lo públic en el present. Un exemple d’això l’hem vist durant el confinament, en el qual xiquetes i xiquets han destacat com el més positiu, compartint i passant temps en família, parlant de les coses que els preocupen, recuperant els aspectes més essencials en la vida de les persones, com són per exemple les cures personals.
Com suggereix Gianni Rodari, necessitem ciutats i adults amb orelles de xiqueta i de xiquet que escolten i senten igual que quan vam ser persones xicotetes, perquè lluny de ser un trànsit a la vida adulta, la infància és un present en el qual utopies i somnis es fan realitat.
