Fa uns dies s’han iniciat al Castell d’Alaquàs les classes de formació d’adults i de seguida els espais de reunió s’han vist ocupats per alumnes que al llarg dels mesos vinents gaudiran dels comentaris i explicacions de mestres i companys.

L’entrada diària de més de quatre-centes persones a l’edifici es converteix en una notícia permanent pels valors intel·lectuals que demostren el que acudeixen; però a més, jo diria, que aquest grup d’alumnes, en traspassar la porta de l’edifici, posen en pràctica altres valors de caràcter simbòlic, quasi espirituals, que es recolzen en l’educació i la llibertat.

A la porta del Castell, al llarg del temps, s’han donat cita els mites i les obsessions de les persones de moltes èpoques. En aquest xicotet espai, just a la porta d’entrada, existeix una tendència natural a girar la vista al passat, proper o llunyà, per reflexionar sobre l’experiència i els problemes de les persones que a partir d’aquest espai simbòlic s’atreviren a traspassar la seua porta.

El Castell va ser construït per fundar una dinastia i durant segles cada pedra, cada espai, cada costum, demostrà el domini dels seus propietaris. Els senyors feren fort el seu llinatge durant un llarg període de temps, i, després, els administradors i els propietaris privats que els succeïren, també convertiren l’edifici i el fet lliure de deixar creuar o no la porta d’entrada, en un somni de poder i de diferència social.

Traspassar lliurement la porta del Castell no va ser fàcil durant segles; allí convocava el senyor a la gent per a signar pactes i condicions de vida; també de comportaments i de treballs. Des de les finestres es vigilava l’entrada a la vila i es controlava la vida quotidiana. Durant segles, la individualitat de la majoria de les persones que visqueren a la seua ombra no era un valor respectat i a l’interior del palau, l’espai vedat i tancat, simplement s’exercia el poder.

Aquests dies de principi de curs, l’oferta interessant de cultura i d’educació redimeix l’antiga mitologia del palau-castell gràcies a escenes culturals i educatives inoblidables que naixen de professors i alumnes. És cert, l’edifici també alberga concerts, presentacions de llibres, escenificacions teatrals, celebracions matrimonials, exposicions..., però, sobretot, cada dia, s’imparteixen classes de formació d’adults i seminaris de temàtica plural; i quan veiem entrar als estudiants a l’interior del Castell, és difícil no adonar-se que estan construint la seua història a partir d’una lliçó, del racó d’una aula, del diàleg amb una mestra, del passeig amb un amic pel claustre..., perquè els mestres i els alumnes tenen en comú ser creadors d’idees que faciliten la construcció de nous projectes, de nous relats i, sobretot, de noves esperances.

Benvingudes totes les actuacions que s’han fet per redimir els orígens de l’edifici perquè, amb el seu ús civil i públic, ha adquirit el vertader sentit: algú el va construir, li va donar forma..., però som nosaltres, ara, els que aprenem o ensenyem, els que li donen forma quan entrem en ell.

A la cap i a la fi tot es resumeix amb un cúmul d’emocions personals però m’agrada pensar que l’educació i la democràcia són els dos conceptes convergents, la guia, a la que confiem els nostres passos quan travessem la porta d’entrada al Castell.