Els topònims dels pobles que tenen origen en la llengua aràbiga, dels quals ací parlarem, han sigut escrits de diferents maneres al llarg del temps. Cal pensar però, en la dificultat de transliterar la grafia àrab als nostres signes, que hagueren de tindre en temps de la rendició de la Balansiyā musulmana. En el cas concret al qual ens referim, des de l’antiga alqueria sarraïna anomenada Al-aqwās, fins a l’actual Alaquàs, també ha passat el mateix. Tant escrit, com parlat, el nom d’aquesta Vila de l’horta de València no s’ha deslliurat de res. Des de grafies distintes al llarg dels segles, passant per la castellanització, i una fonètica que de vegades ens feia somriure, moltes han sigut les formes d’escriure i pronunciar el nom del nostre poble.
El primer document on apareix, és del Llibre del repartiment, i en ell figura «allaquaç». A final del segle XIV, s’escriu «alaquaç», i així es manté fins a mitjan XVI, on ja es transcriu «alaquas». L’existència d’accent o no, depén de l’escrivà. D’aquesta manera continua fins al XVIII on de vegades s’alterna amb «alaquaz». La gradual castellanització de tots els topònims valencians el va deixar definitivament en «Alacuás» fins que en l’any 1980 es va aprovar l’actual denominació.
La fonètica
Però fonèticament, com sonava? Deduïm que tot i acabar amb ç, o s, al principi, pel seu origen àrab, i després per la mateixa sonoritat d’ambdues consonants, fonèticament sempre degué pronunciar-se igual, [alaqwás]. Tot i això hem escoltat de tot, «alácuas, alacúas, ...», entre altres. Fins i tot, molt recentment ens hem trobat amb un document on el topònim canvia per complet.
En un projecte de 1854 per a reconstruir el molí, l’enginyer francés J. Dubuisson, el titula «Proyecto de la reconstrucción del Molino de Laquas». En la fitxa de l’Arxiu del Regne de València, on es troba, fins i tot dubten que es tracte del molí d’Alaquàs posant un interrogant. Per a la seua tranquil·litat els direm que sí. El traçat es correspon sense cap dubte amb el del nostre desaparegut molí, amb el camí de València per damunt del pont que travessava la séquia de Benàger, i el partidor que alimentava el molí amb dos terços d’aigua, i l’altre terç que continuava per la séquia d’aquest mateix nom.
La molinera de 1386
Trobar el nom del poble que t’ha vist nàixer en documents tan antics, sempre m’ha emocionat. Però clar, jo vaig tindre l’oportunitat d’aprendre a llegir i escriure; en canvi, Jauma, la molinera que va vendre en l’any 1386 la meitat del molí a n’Antoni de Vilaragut, aleshores senyor d’Alaquàs, de segur que sols sabia pronunciar-lo. De la mateixa manera que Joana, la viuda del moliner que en 1535 dotava al seu segon marit, o Vicent Gil, qui el va rebre en arrendament de l’aleshores senyor, el cremonés Juan Bautista Manfredi, en 1789.
De tota manera, hi ha un manuscrit que em va arribar al cor, que està escrit per qui llavors regia aquest lloc. Una carta que el Misser Jaume Garcia d’Aguilar escrivia al Rei Joan II, relacionat amb el seu ofici de Mestre Racional del Regne de València. Està signat a Alaquàs, el 30 de juliol de 1478.’
documents. En els protocols notarials apareix el nom d’Alaquàs amb canvis. 1 Document de 1535. F
2 Document de 1478. F
3 Llibre de Repatiment. F
4 Projecte de reconstrucció del molí datat en 1854.
