De llibres i biblioteques

E l 26 de juliol de 1543, el notari Gaspar Gil entrava en casa del senyor d’Alaquàs, Jaume Garcia d’Aguilar, per fer l’inventari dels seus béns. Allí, en el prestatge d’un estudi, va trobar sis llibres de temàtica religiosa que va procedir a anotar: una Bíblia de pergamí; un Breviari amb les obligacions religioses a complir al llarg de l’any; dos Diürnals o llibres d’hores i un Confessionari per fer bé la confessió. Tots cinc llibres ( va escriure) havien estat copiats a mà. A més, en aquella xicoteta llibreria, va descobrir un llibre «d’impremta, ab cobertes de pergamí» que es deia Opus Regale i que havia publicat a Itàlia, l’any 1507, el frare dominic Giovanni Ludovico Vivaldi. Probablement, aquest llibre, amb gravats de sants i dedicat a un familiar de la virreina Germana de Foix, va ser un dels primers volums impresos que es van poder veure a Alaquàs.

Uns pocs anys abans, entre 1529 i 1537, mentre es construïen l’església de l’Assumpció i el convent de la Mare de Déu de l’Olivar, el rector de la parròquia i els frares mínims havien iniciat les seues biblioteques amb la compra dels Evangelis i altres llibres religiosos.

El temps ens conta la història d’aquells primers llibres i lectors. Així, l’any 1602, Jaume Paixarico, alfaquí de la moreria d’Alaquàs i nou convertit, que vivia a prop de l’església de l’Assumpció, va ser condemnat per la Inquisició a remar sis anys a les galeres reials per raó de llegir i ensenyar l’Alcorà als membres de la seua comunitat. La por d’aquelles persones ens ha impedit conéixer altres llibres que llegien; però, sabem que a més de l’Alcorà, els alfaquins solien posseir llibres de medicina i algun catecisme que defensava la doctrina de Mahoma. És lògic pensar que hi hauria pocs exemplars, la supervivència dels quals exigiria la complicitat i el silenci de tots els que acudien en secret a les reunions lectores.

Els primers centres de cultura bibliogràfica a Alaquàs van ser uns prestatges a la casa del senyor, a la sagristia de l’església o a la sala capitular del convent; també una cistella que es cobria amb fulles o llenya i a vegades un forat de la cuina d’una casa, llocs on s’amagaven els llibres que no tenien bona reputació per la Inquisició. El poder en aquella època també es debatia a través dels llibres: les biblioteques de la casa del senyor, de la parròquia, del convent o de la casa de l’alfaquí, fabriquen el relat de la desunió i de les identitats culturals diferents.

El 1835 quan els frares mínims d’aquell convent fundat en els anys trenta del segle XVI són obligats a exclaustrar-se, el comissionat que fa l’inventari dels béns comuns, refereix que a la biblioteca dels frares, la més important del poble durant segles, hi havia «120 volums vells de distintes obres sense cap relació i escrites en diferents idiomes». El funcionari, malauradament, no anotà el títol ni la temàtica d’aquells llibres ni la llengua en la qual estaven escrits..., encara que intuïm que el llatí seria la llengua més emprada i els temes litúrgics, teològics o morals els més tractats. En tot cas, no semblava una biblioteca fabulosa després de tres-cents anys de vida.

Pel mateix temps, quan l’Ajuntament lluitava per construir una escola de primeres lletres, les cartilles de lectura havien començat a ser utilitzades pels xiquets que assistien a les classes de Victorino Barberà, el mestre que cobrava una «elemosina» pel seu treball, segons deien les anotacions comptables dels senyors italians que encara posseïen les regalies d’Alaquàs. Caldrà esperar a finals del segle XIX, per trobar entre els papers de l’arxiu de la casa senyorial, la nota oblidada de la relació de llibres de text que el fill de l’administrador del senyor feia servir a un col·legi de València. Els llibres educatius començaven a ser l’avançada d’una societat que estava aprenent a llegir i escriure.

Fa uns dies he llegit l’excel·lent memòria publicada per la Biblioteca Pública Municipal Ausiàs March d’Alaquàs on, a més de la qualitat de les activitats d’animació lectora i projectes culturals que porten a cap, es fa referència als quasi 60 000 volums que conformen la seua comunitat de sabers literaris, filosòfics, científics, religiosos, matemàtics..., la biblioteca de les il·lusions, els relats i les paraules prodigioses.

Els llibres, alguns copiats a mà un a un; altres, impresos, van ser durant segles objectes exclusius i escassos. Per les persones del nostre poble que al llarg del temps els admiraren i els desitjaren, l’actual biblioteca Ausiàs March representaria una vertadera Biblioteca d’Alexandria... I encara es remourien més els seus sentiments si arribaren a saber que la biblioteca municipal, amb files i files interminables de llibres, manté les portes obertes en el mateix lloc on estava aquella primitiva biblioteca del convent dels mínims i els seus cent vint volums.