El dissabte passat, dia 13 de març, el municipi d’Alaquàs es despertà consternat per la trista notícia de la prematura defunció de l’il·lustrador Gerard Miquel Rosselló (1968-2021), destacat representant del grafisme valencià que deixà una notable i pregona empremta entre bona part de la joventut local dels anys 80 i 90.
Ell fou un dels iniciadors de l’agrupament escolta Argila, que en el llunyà 1983 posà en marxa mossén Vicent Cardona, pocs mesos després d’haver sigut nomenat rector de la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar. A l’Argila, Gerard, d’una timidesa accentuada, manifestà la seua bonhomia i evident habilitat com a dibuixant, cosa que el portà a convertir-se en l’il·lustrador oficial no sols d’aquella colla de joves dinàmics, sinó del conjunt de la parròquia.
Així es posà de manifest quan, dos anys després, hom engegà un mitjà de comunicació local anomenat La Fulla de l’Olivar, i Gerard n’esdevingué membre i en dissenyà la capçalera a través d’un dibuix de traç senzill i genial que, ràpidament, esdevingué la imatge diguem-ne «corporativa» de la parròquia.
En aquell temps era estudiant d’Arts i Oficis a València, i començava a obrir-se camí col·laborant en còmics i fanzines de tot tipus. Dissenyà diverses auques per als escolars d’Alaquàs, portades de la revista Laetare i il·lustracions de difusió i promoció d’edificis com el Castell-Palau i de tradicions com la del Cant de la Carxofa. I és el cas que poques representacions gràfiques hauran sigut tantes vegades reproduïdes com el perfil parroquial que ell va traçar, i que encara continua identificant un fragment del seu municipi nadiu.
Els qui hem format part de La Fulla de l’Olivar tenim ben presents les múltiples vinyetes i dibuixos de Gerard, entre els quals voldria destacar l’enginyós i divertit minicòmic al·lusiu a les reunions del Consell de redacció que confeccionà per a commemorar el núm. 100 del periòdic. S’hi veuen el conjunt de persones que l’integraven, encaputxades i enmig d’una reunió aparentment secreta. Però els personatges en qüestió manifesten tan escassa habilitat per a l’art de l’ocultació i el camuflatge que tots resulten reconeixibles per algun tret característic que se’ls ha oblidat amagar, bé siguen unes ulleres de pasta, bé una càmera fotogràfica, bé un barret rus. I és així que, en endevinar-ne la identitat, qui observa la vinyeta sent unes enormes ganes de riure.
El dibuix fou publicat juntament amb el següent comentari: «Ací teniu una bona mostra de com ens volem prendre des de La Fulla tot allò que passa i que volem reflectir al nostre setmanari: sempre amb una “mica salis” (el llatí que no hi manque. Si voleu traductor, el tenim), sempre amb una “mica de morbo”, sempre amb una “mica humoris” (“Somriure és començar a estimar”), sempre amb una mica de “Cava Nadal” (les bombolles i el Nadal són inseparables de nosaltres: la joia de la bombolla i el compromís encarnat amb la Nostra Terra, el Nostre Poble, la Nostra Llengua). Si algú té ganes de passar-ho bé les nits del dimarts, podeu afegir-vos!».
Aquesta serà la manera com, els qui vàrem tindre la sort de coincidir amb ell en reunions, jocs i acampades, recordarem sempre Gerard Miquel: com el gra de sal que condimentava la vida dels qui l’envoltaven i arrencava saborosos somriures i comentaris; com la persona amb qui, en aquella època de creixement, compartíem inquietuds i somriures que ens ajudaven a expandir-nos i eixamplar el cor mentre somniàvem en un demà millor.
