Ara que estem en dies de Pasqua, sembla un bon moment per a recordar que un dels espais predilectes per a la socialització de la joventut alaquasera dels anys 80 i 90 era el conegut com «la font», que estava ubicada entre l’Ajuntament i la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar. En el lloc on, més o menys –el varen desplaçar un parell de vegades–, s’aixecava el primer pou municipal d’aigua potable, que fou inaugurat el 2 de maig de 1915.
La font era el punt de trobada juvenil per antonomàsia. I el que potser desconeix la majoria del veïnat és que també era –és, ja que, convenientment reformada, encara hi existeix– la darrera de les «cinco fuentes situadas en distintos puntos del pueblo» que foren inaugurades fa 106 anys; i que, segons la premsa de l’època, eren les encarregades de la distribució del líquid element entre la població.
¿En quines places o carrers es localitzaven aquells brolladors? Gràcies al treball que, a partir de diversos testimonis orals, elaborà Ramon Tarín per al volum de Quaderns d’Investigació d’Alaquàs corresponent a 1992, és possible assenyalar l’emplaçament exacte de les altres quatre fonts, que varen ser «distribuïdes en diferents punts perquè la gent poguera abastir-se d’aigua per cobrir les primeres necessitats».
De nord a sud, i seguint la descripció que en feu Tarín –qui també assegurà que «en l’actualitat no queda cap vestigi de tot açò»–, la primera se situava en l’actual núm. 8 del carrer de la Mare de Déu de l’Olivar, enfront de la vaqueria de Planells i «davant de ca Paco “el Colomo”». La segona, a l’antic carrer de les Eres –ara dels Benlliure–, en el racó en forma de colze que conformen els núms. 17 i 19, i davant de la carnisseria de Pasqual Cervera «Pistoles».
La tercera font es trobava a meitat del carrer Major, entre el Forn de Pureta i ca Mora, «on hui es troba la casa en què visqué el tio Francisco “l’Estanqueret”». I la quarta, a l’altura del núm. 6 de la Placeta del Santíssim, a prop del forn de Librada i «davant mateix de la casa de Micalet “el Pastoret”», segons que afirmà Tarín.
D’una altra banda, sabem també que, per a solemnitzar l’acte d’inauguració tant del pou com de les fonts –que havien sigut decorades «con guirnaldas de flores»–, els del Casino Blau compongueren un «Himno de las Fuentes» a imatge i semblança de l’«Himno de la Exposición» de Serrano i Thous. Així, es tractava d’un cant de lloança extrema envers l’alcalde, Josep Maria Palop Guillem, la persona a la qual s’atribuïen tots els mèrits d’una iniciativa tan transcendental per al municipi. «Ricas y hermosas fuentes, / que a todo el pueblo saneando van, / dando caudales de agua / que es la alegria de Alaquàs», resa una de les estrofes.
De regust més popular –menys circumspectes que aquell himne– i en valencià, però igualment elogioses envers «l’autoritat competent», hom també escrigué i repartí diverses dècimes i quartetes, a una de les quals es podia llegir: «A D. José Palop, alcalde, / molt li tenim que agrair, / que mos ha posat les fonts / pa que anem tots a omplir». La nota entre divertida i crítica de la jornada, però, l’aportaren els del Casino Roig, que, descreguts com eren, en veure la font situada a tocar del Convent i presidida per un retaule de la Mare de Déu de l’Olivar, exclamaren sarcàstics: «Què eixirà d’ací, oli o vi?».
