Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El sabor tradicional de Picassent

Les dones guisanderes foren les pioneres de l’art culinari al poble, cuinant i servint en centenars d’esdeveniments socials als anys 50

El sabor tradicional de Picassent

El sabor tradicional de Picassent

Foren batejos, comunions i bodes, els esdeveniments que reuniren la família i el veïnat sencer a la vora de la taula i que es mostren ara amb instantànies que immortalitzen eixos moments. Precioses estampes que evoquen la manera de celebrar tan diferent que tenien els nostres avantpassats.

Posaven somrients davant de la càmera del «tio Sordet». També hi havia d’altres retratistes, però este fotògraf ambulant mai va faltar a la cita pels carrers del poble cada vegada que el comboi arribava a la casa on es feia la celebració. Elles, eixien corrents, ataviades amb davantals blancs i impol·luts, monyos cardats i el somriure sempre assegurat.

Any 1958 Dones guisanderes comandades per Visantica la guisandera. e.h.

Nounats, combregants, parelles de nuvis i una llarga llista de convidats i convidades, varen tindre la sort de tastar la tradició casolana que preparaven estes mans cuineres comandades per la tia Visantica «La guisandera».

El sabor tradicional de Picassent

La seua disposició i el seu bon fer forma part ara del costumari popular local. I és que, fidels a la tradició, barrejaren el saber amb els sabors, muntant una cuina improvisada al corral de la casa, on es preparava la millor escaparata de la gastronomia picassentina: la del dolç i la del salat. Una cuina tradicional feta sense presses i amb un sabor exquisit, amb nom i cognoms: el plat principal l’escudellava la sopa coberta, coneguda també al poble com sopa de novia, -rebia este nom popular perquè era la que es servia a les bodes-; el putxero abocava sempre una olla preciosa i tendra; la cerimònia culinària donava pas també al guisao de carn o de mandonguilles. Les postres eixien sempre en forma de dolç: allà que desfilaven les safates plenes amb carinyets i mantecaos; coques fines o coques de músic- anomenades així perquè era les que es servien quan la banda recollida un nou músic-; rotllets d’anís; coquetes d’arrop; mossets de cabell d’àngel; coques de carabassa, coquetes de satxí... I la sopà, una espècie de natilles que feien encara més dolç el convit. I per si era poc, ho acabaven de coronar amb la tortada d’ametla, en un esforç final per a l’estómac dels comensals. I tot ben rentat amb vi i llimonà, cervesa, Mirinda i sarsa, per a la primera part. I per a la segona part, el cafè i tota una varietat de licors.

Els ingredients d’estos plats tan saborosos feien encara més casolà el menjar que es servia: les pallisses criaven durant mesos els pollastres, els conills i els titos; el pa es coïa al forn; els ous eixien de l’estable; les ametles i les llimes venien del camp, com també les carabasses i l’arrop i tallaetes es comprava al mercat vell de la plaça.

A la celebració, no faltava l’arriscat músic que duia el seu instrument per fer-lo sonar o el valent de l’acordió que amenitzava la celebració des del carrer mentre sonava alguna albada personalitzada al ritme del tabal i la dolçaina com si fos festa major.

Els sobrants als rebosts

En dies posteriors al convit, el bon sabor de boca allargava el record d’un dia extraordinari. A molts dels rebosts arribaven els sobrants. La tradició feu nàixer la tornaboda, una gesta amb la qual es repartia el menjar entre el veïnat que havia col·laborat en l’organització de l’event o també com a present per a aquelles persones que, per un o altre motiu, no havien pogut estar a la celebració.

Ara, mitjançant el record dels nostres majors, coneixem els detalls, les anèdcotes i les imatges, una sinèrgia col·lectiva que encara conserva l’essència de la tradició i el sabor de poble. Afortunadament!

Compartir el artículo

stats