El passat dia 17 de setembre publicava el periodista Baltasar Bueno en aquest mateix periòdic un article amb el títol “Albalat dels Sorells. El Cristo de la pandemia de la gripe española”. L’autor vessava en aquell escrit alguns conceptes no concordants amb la història de la comarca de l’Horta de València ni amb la particular d’Albalat dels Sorells, i és obligat, en benefici del públic lector i de la veritat, aclarir-ho en forma deguda, sempre salvant la bona intenció patent de l’articulista.
En termes generals, i transcendint el cas present objecte del nostre comentari per a transportar-lo a l’àmbit general valencià, no dona bona imatge de la salut moral d’una societat que s’empasse sense reaccionar les informacions falses o simplement errades, que donen una visió deformada de la seua Història. Són després difícils de desarrelar, perquè sovint empren l’estratègia d’afalagar determinats grups de persones o promoure interessos sectorials, més o menys legítims.
Aquestes informacions falses són molt antigues. Els lectors recordaran, a banda alguns mites de l’hagiografia hispànica, les invencions sense escrúpols escampades en el segle XVI pels cèlebres falsos cronicons, forjats pel jesuïta P. Román de la Higuera i altres falsificadors desaprensius. És molt recomanable al respecte la lectura de l’obra de José Godoy Alcántara, Historia crítica de los falsos cronicones, Madrid 1868. Un dels màxims impugnadors dels falsaris va ser un valencià, Joan Bta. Pérez Rubert, bisbe de Sogorb (+1597), savi erudit i expert en llengües orientals. Així mateix, els gojos moderns composts en honor dels sants han divulgat llegendes meravelloses sense rigor o mirament.
Al nostre país, les darreres dècades han estat fecundes en la difusió en diversos àmbits, públics o semipúblics, de conceptes poc o gens ajustats a la realitat històrica. Pensem en la rellevància inesperada que s’ha donat sense motiu bastant al gran monestir de Santa Maria de Valldigna, fundació del rei Jaume II (1298), adornat amb una aurèola inventada per algun conseller àulic, en detriment no casual del símbol autèntic i la tradició legítima de la fundació del Regne de València, el monestir de Santa Maria del Puig.
I què direm ara mateix, al caliu de la utilització del Sant Calze del reliquiari de la Catedral de València com a focus d’atracció turístico-cultural, de la nova Ruta del santo Grial, establerta amb l’aquiescència de certes jerarquies eclesiàstiques i civils. Presenta la curiosa particularitat que, sent cert que les relíquies de la capella del monarca de la Corona d’Aragó es trobaven en època del rei Martí l’Humà (1396-1410) al Palau reial Major de Barcelona, i viatjaren amb el seguici reial a València, la mencionada Ruta del Santo Grial baixa des de l’església de San Pedro de Siresa, a la Vall d’Echo, a Saragossa, i d’allí a Terol, Sogorb, Sagunt i la capital valenciana.
Pel que fa a Albalat dels Sorells, l’article de Baltasar Bueno, que com a natural de Foios deuria posseir un bon coneixement de la comarca, en dona una imatge irreal i desinformada. Anem per parts. El Crist de les Ànimes d’Albalat no és una devoció establerta “desde tiempo inmemorial”. Procedeix de l’any 1870, quan un terratinent veí de València, Manuel Lorente, persona piadosa, portà a la capella neoclàssica del cementiri local una talla d’un Crist Crucificat que acaba sent conegut com a Crist de les Ànimes, després de dir-se del Sufragi. A la mateixa ermita del Crist disposarà en testament ser soterrat a la seua mort, produïda el mes de juny d’aquell any.
Per una altra banda, és una penosa falta de coneixements històrics posar en relació la devoció del Crist amb una suposada Horta de València “arabitzada” que “la intensa pastoral de l’Església” hagués cristianitzat, en el segle XVII! S’equivoca de comarca l’articulista. L’Horta de València, i singularment l’Horta Nord, era des de la conquesta de Jaume I (1238) un territori poblat íntegrament de cristians vells, fet degut a l’èxode de la població musulmana per refugiar-se a la ciutat quan es produí l’avanç de l’exèrcit reial des del Puig. Sols hi hagué dos casos de manteniment d’una moreria: Mislata, dividida llavors en dos nuclis de població, la moreria, senyoriu dels aragonesos Ximénez de Urrea, i el lloc de cristians; i Mirambell, poblat del terme de Bonrepòs, que no procedia de la conquesta, sinó que va ser fundat per un dels senyors del lloc amb l’assentament de famílies mudèjars, per tal d’obtenir una font de renda més. També és cert que a Rafelbunyol, lloc de cristians vells, residien en temps medievals algunes famílies musulmanes.
Per tant, concloguem que l’Horta és terra de cristians vells des de la conquesta catalano-aragonesa, no hi hagué ni pogué haver la suposada pastoral del segle XVII ni “lo que quedaba del Reino Moro”, ni el Crist hi guarda cap relació. Quant a l’epidèmia de grip de 1918, desconec si tingué més incidència en Albalat que en Foios o altra població veïna. És veritat que hi va morir en acte de servici el metge titular Josep Valls (1915), però crec que l’escenari tenebrós que presenta l’articulista és poc apropiat per a aquell episodi.
Acabe amb una crida en favor del respecte per la història col·lectiva dels valencians, fonament de la nostra identitat com a poble diferenciat. La Història no és un gènere literari, és la reconstrucció del passat humà sobre informació objectiva i contrastada basada en fonts dignes de fe. Sempre és bo recordar el bellíssim passatge de Ciceró, de fa més de dos mil anys: la Història és «testis temporum, lux veritatis, magistra vitae…» Testimoni dels temps, llum de la veritat, mestra de vida…
*Professor d’Història Medieval, cronista d’Albalat dels Sorells
