Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Anàlisi

Un espai per a ensenyar i aprendre

Un espai per a ensenyar i aprendre

El Castell d’Alaquàs és un espai de memòria i també un lloc de reflexió on les manifestacions culturals que animen el llenguatge de les persones es retroben diàriament en el món feliç de l’aprenentatge. Sols fa uns pocs dies s’ha iniciat el curs a la Universitat Popular i alguns centenars d’alumnes acudeixen a les aules, just en aquells indrets on persones d’altres èpoques exhibiren la seua riquesa..., i també el desig íntim d’adquirir educació.

Fa poc més de cinc-cents anys un mestre d’oratòria de l’Estudi General de València solia caminar fins a Alaquàs. Just a l’entrada del poble, a la porta de la Casa Castell, l’esperava el seu alumne, Berenguer d’Aguilar (ca.1502- ca. 1579), fill del senyor de la població. De seguida, tots dos iniciaven les classes d’oratòria, gramàtica i llatí. S`inaugurava l’època en què l’humanisme aportava a l’ensenyament l’estudi del llenguatge i les matèries clàssiques; i també la possibilitat de pensar sobre nous coneixements que contemplaven els valors humans i la curiositat intel·lectual.

Un segle i mig més tard, també en una de les sales del Castell, Elfa Rocamora (¿? – 1665) vídua i usufructuària dels béns del seu marit, Joan Pardo de la Casta, renunciava davant d’un notari a dirigir l’administració del senyoriu d’Alaquàs, encara que deixava clar el desig irrenunciable de fer-se càrrec de l’educació dels fills xicotets del seu home reservant-se el dret de nomenar els mestres i elegir les matèries d’ensenyament que ella considerara més adient.

L’oratòria i especialment la gramàtica i l’escriptura, van ser les disciplines que va escollir i que permeteren a aquells xiquets destacar uns anys després en les acadèmies barroques valencianes del segle XVII. Un d’ells, Fèlix Pardo de la Casta (ca. 1635 - 1688), a més d’escriure líriques composicions poètiques, ens va deixar una obra laudatòria, «Festibos alborozos que en magestuosa pompa celebro la siempre fidelíssima ysla de Mallorca...» (1688) dedicada al seu germà, Baltasar, quan va ser anomenat virrei de les Illes; i uns anys abans, una comèdia d’estètica barroca, «Hallar la muerte en sus celos» (1659), que es guarda avui a la Biblioteca Nacional d’Espanya, a Madrid.

El treball quasi incògnit d’aquells docents a l’espai privat del Castell i les habilitats que ensenyaren ens fan pensar en l’esperança i la curiositat intel·lectual que sempre aporten els mestres; també en els processos socials que al llarg del temps permeten entaular un diàleg amb aquelles primeres comunitats d’alumnes i professors que portaren endavant un projecte educatiu, utòpic per fer-lo extensiu a més persones en aquells moments, però que el permanent estat de vigília i lluita social al llarg del temps ha fet possible, confirmant-lo com una realitat alliberadora.

La història és canvi permanent: avui, al Castell s’entreguen premis literaris, es fan lectures de poemes, es dramatitzen textos, s´interpreten els més variats gèneres musicals; es donen lliçons sobre competència digital, creació i expressió literària, història de l’art, matemàtiques, música o història local; i cada mes de setembre des de fa anys s’obrin les portes del palau i les sales que abans acollien les classes als fills de la família senyorial gaudeixen ara de l’entrada diària i pública de més de nou-cents estudiants que amb els seus docents continuen, segles després, caminant i descobrint el territori excepcional de l’educació.

Bon curs!

Compartir el artículo

stats