Si hi ha un espai a Picassent que ha sigut l’escenari per celebrar la pasqua en temps passats ha sigut la Font de l’Omet, un entorn idíl·lic a poc més d’un quilòmetre del poble on els picassentins i les picassentines disfrutaren d’esta celebració durant les dècades dels anys 50, 60 i 70 del segle XX. Allí, les quadrilles d’amigues i amics i també famílies senceres, jugaren, ballaren, es menjaren la mona i embolaren el catxerulo, entre d’altres menesters de l’oci pasquer. Ara ja, en ple segle XXI, moltes coses han canviat des d’aquells anys on les garroferes i la Font, enclavada al llit del barranc, foren els testimonis d’un passat que evoca ara el record i l’enyorança en la memòria de la gent gran.
Precisament l’aigua d’aquella Font va ser reconeguda per les seues excel·lents qualitats a finals del segle XIX per Juan Escorihuela, metge titular de Picassent en aquells temps, el qual no va dubtar a reconèixer les múltiples propietats saludables d’aquell manantial.
El dia de Pasqua eren moltes les persones que visitaven i freqüentaven el lloc. I és que anar a la Font de l’Omet a menjar-se la mona es va convertir, més que en una costum, en un ritu ben arrelat per a les generacions de mitjan segle XX.
Aquelles cites pasqueres per disfrutar de l’amistat, del festeig i l’estima, del ball i la gastronomia, han quedat immortalitzades no només en la memòria dels qui ara ho recorden amb enyorança sinó també, mitjançant les instantànies de José Gimeno, un fotògraf ambulant conegut al poble com «El tio Sordet», qui va muntar el seu primer estudi a Picassent, en un piset del carrer Calvari. Ell va ser l’encarregat de retratar aquells dies i aquelles celebracions.
Celebracions que tenien el seu punt de partida a l’Ermita, a la plaça i també a les cantonades del carrer Nou, on les colles quedaven per eixir totes i tots junts. «D’allí ja s’eixia cantant», afirma emocionada la veïna Soledad Sanchis, qui juntament amb la seua quadrilla no faltaven a la cita cada diumenge de Pasqua. «A l’arribada a la Font de l’Omet ja havíem entonat tot el repertori de cançons. Anàvem vora via. Per allí, més d’una vegada havíem d’eixir corrent quan s’acostava el trenet, aquell Ferrocarril que feia la línia entre Valencia-Villanueva de Castellón. Encara que ja hi havia baixador a la Font, tot lo món anava a peu. També hi havia qui anava per dins del barranc», recorda emocionada.
Per la seua banda, Carmen Cañada, una altra veïna que també va disfrutar de la pasqua en aquells anys, afirma: «Moltes colles ens fèiem un equip per a l’ocasió, ens cosíem una falda, un bambet, que era una espècie de blusó, o ens fèiem un barret de paper xinés. Altres es compraven un mocador del mateix color o una altra penyora. I els homes, estrenaven les típiques espardenyes de careta».
Pillar la ‘garrofera’
El comboi s’avançava una setmana abans, concretament al Diumenge de Rams, on les quadrilles s’afanyaven per pillar una de les moltes garroferes d’aquella esplanada immensa on tenia lloc la Festa. Era un dels rituals previs a la celebració. Allí deixaven penjat un mocador de color, pedretes a la seua soca, llaços o altres objectes perquè se sabera quina colla faria allí la seua particular celebració.
Les garroferes eren també el refugi ideal per penjar les botiges amb l’aigua fresca de la Font. A la seua soca guardaven també les cistelles que contenien una bona mostra de la gastronomia pasquera: el pa i les llonganisses seques, les mones i els panquemaos, les onzes de xocolate, la bota de vi o el porró...
La Festa s’entremesclava la cançó popular, la tan coneguda tarara i els jocs tradicionals de l’època: el pilaret, l’anguila, botar a la corda, embolar el catxerulo, rodar la garrofera, el xurro bota... Quan s’amagava el sol, era hora de tornar al poble per continuar la festa amb un sopar i després a rodar el poble. «En baixar de la Font fèiem parada a ca la tia Julia o a ca Peñarrubia, per comprar-nos una limonaeta o una borseta amb variantes», recorden les dos interlocutores.
Esta era la Pasqua de la nit, la que finalitzava abans de les 12 hores, on tot el món es retirava a casa. Perquè com sol dir-se en este poble, a l’endemà era ja dia de pantaló vell.
