L’any 1938 es publicava «Homage to Catalonia», de l’escriptor Enric Arthur Blai, més conegut pel pseudònim literari George Orwell. En el llibre es relaten les seues vivències personals com a milicià trotskista del POUM, des de l’any 1936 fins al 1937. Arribats al 2022, huitanta anys després, veuen la llum altres memòries, però, en aquest cas, escrites per un llaurador de Massamagrell: Juan Falcó Vidal. L’obra, finançada per l’Ajuntament de Massamagrell i editada per Tirant Lo Blanch, porta per títol «Memorias de un republicano de Massamagrell». Hi ha similituds entre les memòries, atès que ambdós descriuen com van viure el front de batalla de la Guerra Civil, tot i que també, diferències.

Per què les memòries del britànic foren publicades abans d’acabar-se la guerra i les del valencià han esperat tants anys? D’una banda, Orwell provenia d’un cercle amb gent lletrada i de classe alta; en canvi, Falcó pertanyia als subalterns i fou casualitat que estigués alfabetitzat. Aleshores, un autor estava preparat per a escriure i publicar-ho, però l’altre no era comú que ho fes, ni per professió ni per formació, i d’ací la rellevància.

De l’altra, a Anglaterra hi havia interès per la guerra espanyola i cap censura en les publicacions, mentre que a la dictadura de Franco s’imposava un «silenci» estricte contra els vençuts. Aquest silenci es transformà en «amnèsia col·lectiva» a la Transició, quan tractaren d’esborrar la Guerra Civil amb allò de echar al olvido. Tanmateix, ja ben entrat el segle XXI, vivim l’auge memorialístic d’un passat que no vol —o no pot— passar; i així s’ha d’interpretar la publicació del dietari de Falcó, com la ruptura del silenci i l’amnèsia col·lectiva.

Milicians de la Columna Uribes en Villel, 1936. Arxiu Falcó.

Els records del massamagrellenc s’estructuren en tres parts, les quals, si bé guarden relació amb les etapes històriques viscudes, també corresponen a modalitats de memòries distintes: Postmemòria, Memòria i Rememòria.

En primer lloc, l’autor utilitza la «Postmemòria» —identificar-se amb els records d’altre— per a explicar els anys de la República mitjançant Francisco Eres, alcalde progressista i cunyat seu. Entre d’altres, es narren les tensions a Massamagrell, com els aldarulls provocats pels catòlics el març de 1932, quan s’amotinaren perquè se’ls havia denegat l’autorització d’una processó. Al capdavall, això derivà en una baralla multitudinària, que va deixar un mort i dos ferits.

A continuació, l’autor canvia la narració postmemorial per centrar-se en la seua persona i exposar els fets de la Guerra Civil a partir de la «Memòria» individual. Amb tan sols díhuit anys i sense cap instrucció militar, Falcó ingressà voluntàriament a la columna Uribes, per lluitar contra els sublevats als fronts de Terol, Toledo i Guadalajara. Dia a dia, el jove comunista escrivia les seues experiències en missives que enviava a la seua germana. En les cartes explicava els desplaçaments, el temps d’esbarjo i els enfrontaments armats contra els franquistes. De tots els combats, resulta singular l’acció republicana per ocupar Brihuega (Guadalajara), que el març de 1937 estava dominada pels feixistes italians del Corpo di Truppe Volontaire. El 8 d’aquell mes s’inicià l’ofensiva i el dia 19 els italians es veieren obligats a retirar-se cap a Saragossa, amb baixes i soldats arrestats.

Juan Falcó Vidal, José Ramos Fabra i Juan Moreno Mansergas a finals de la Guerra Civil. Arxiu Falcó.

Per acabar, apareix una narració sustentada en la «Rememòria» —tornar a recordar uns fets viscuts— on es descriu el tortuós periple que va passar als anys de la Postguerra, detallant com eren els camps de concentració de Conca i Lavacolla (La Corunya), les presons de Sant Miquel dels Reis i la Model de València, el penal de treballs forçats de Toledo o els anys desterrat a Massalfassar. Dels episodis, sacralitza els bons records i les persones que l’ajudaren, alhora que relata amb duresa les males condicions higièniques, la fam, els maltractaments o els suïcidis de les presons franquistes.

Comptat i debatut, les memòries de Falcó bé s’hagueren pogut titular «Homenatge a Massamagrell» perquè, malgrat les diferències exposades, es tracta del testimoni d’un milicià que va lluitar a la Guerra Civil espanyola i que, conscient de la rellevància dels esdeveniments que visqué en eixa etapa, va decidir deixar negre sobre blanc els seus records, igual que ho va fer Orwell. Però s’insisteix en l’excepcionalitat del dietari de Falcó perquè és un testimoni que ha generat una escriptura subalterna, una història des de baix, que podem utilitzar per abordar aspectes més amplis que remeten als canvis culturals i socials.