La Torre de Paterna és un dels monuments més destacats de l’Horta, que és Bé d’interés Cultural, que constitueix el màxim grau de protecció patrimonial. Durant les darreres dècades s’ha posat en evidència i s’ha plantejat la necessitat de dur a terme una restauració integral que resolga les deficiències que presenta el monument a les façanes i els problemes derivats de la seua rehabilitació, entre 1970 i 1971, que afecten la seua percepció i menyscaben els seus valors culturals.

Cal recordar que durant aquesta intervenció dels anys 70, la qual vam explicar el 2015 a l’edició de l’Horta de Levante-EMV, es van realitzar afegits impropis com els merlets, els matacans o l’escala d’accés, es van dur a terme reparacions als murs exteriors de tàpia i es van emprar materials inadequats com el formigó armat, tant al terrat com a la resta de plantes del bé. De fet, els criteris que es van seguir en aquesta intervenció van ser pròxims al romanticisme del segle XIX al qual, a les restauracions dels monuments d’època medieval, es buscava aconseguir la seua forma «prístina» o ideal donant com a resultat falsos històrics.

Si bé, aquesta repristinació va contribuir a la preservació de la fortificació a un moment en què es trobava molt deteriorada, malauradament, va tindre una gran profunditat estèticament i estructural. Tant és així, que per a l’execució d’aquesta intervenció, promoguda per la direcció general d’Arquitectura del Ministeri d’Habitatge franquista, es va seguir el projecte signat el 1970 per l’arquitecte Ramiro Moya Blanco (1914-1997), emprant els mateixos criteris d’intervenció patrimonial de l’època que es van utilitzar, en aquell moment, a altres rellevants monuments valencians com la Torre de Torrent o la Catedral de València. 

És per això que, donada la situació actual de diferència de punt de vista, entre l’Ajuntament de Paterna i la direcció general de Patrimoni de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, respecte de la restauració del monument, aquests organismes públics haurien de consensuar l’encàrrec per a la redacció, per part d’un equip pluridisciplinari, d’un estudi previ amb l’amplitud suficient que analitzara de forma exhaustiva, entre altres, l’abast de l’esmentada rehabilitació dels anys setanta i d’aquesta, quines parts podrien resultar realment reversibles sense afectar el bé.

D’aquesta manera veuria la llum un nou projecte de restauració que fora executat amb el finançament necessari, comptant amb fons públics com pogueren ser els del Programa de l’1,5% Cultural del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana. Així es podrien analitzar en profunditat els avatars del monument i s’establirien les línies mestres per dur a terme la nova intervenció i una excavació arqueològica que, de la millor manera i més adequada possible respectivament, retornara l’esplendor al màxim emblema de les paterneres i paterners i ajudara a resoldre els dubtes sobre el seu origen.