Hui es produirà a Alfafar la inauguració d’un dels edificis més emblemàtics de la localitat. Després d’anys de propostes i d’una costosa rehabilitació, l’alqueria del Pi d’Alfafar obrirà les portes a la ciutadania. Resulta sempre gratificant poder presentar iniciatives, sorgides des de la societat civil, que realitzen de forma altruista la important tasca de recuperar la història i el patrimoni cultural com a llegat de les generacions que ens han precedit en el temps .
Des de l’any 2008 en el qual l’Associació d’Estudis d’Alfafar va promoure l’expedient de sol·licitud per a la protecció de l’alqueria del Pi i la seua consideració com a Bé de Rellevància Local, hem pogut acabar amb el marasme i la ignomínia que envoltava l’antiga explotació agrícola i la casa matriu dels Ferrandis. Un immoble de propietat pública, del poble d’Alfafar, que en un estat llastimós demostrava una falta de sensibilitat i vigor política que durant decennis l’havia portat al pitjor dels abatiments.
L’alqueria és en l’actualitat un edifici urbà rehabilitat que albergarà el centre d’interpretació de l’arròs i que, segons l’anunci de la seua inauguració, es presenta també com un espai amb el nom de Centre Cultural l’Alqueria, en el qual podrem gaudir de la cultura i les tradicions del municipi i de la comarca.
En el passat, un conjunt arquitectònic, residencial i agrícola, que situat al bell mig de l’horta i en un lloc estratègic amb direcció a la ciutat de València, controlava una de les propietats que Enric de Miranda, senyor de Guardamar, tenia en la particular contribució de València.
L’alqueria de Miranda es va convertir en una important finca agrícola, regada pel braç d’Alfafar provinent de Favara, i que amb un paper rellevant en la comercialització de la producció agrària estava dotada d’un celler i d’una almàssera en una hisenda on predominava el conreu de vinya i olivera, voltada de moreres, amb un marcat caràcter comercial. Des de l’adquisició per Miranda, a mitjan segle XVII, l’alqueria es va dotar de construccions annexes i noves prestacions fins a arribar a ser un lloc de referència vora el camí reial en el segle XVIII.
De fet, l’alqueria no apareix al plànol de Cassaus de 1695 per convertir-se en una construcció perfectament identificable i d’entitat al plànol del delmari de Russafa de segona part del segle XVIII amb el nom d’alqueria de Ferrandis.
Amb tota la documentació arxivística que hem pogut reunir, estem en condicions d’afirmar que el conjunt de la propietat dels Ferrandis a Alfafar conformava un nucli residencial, un centre socioeconòmic amb autonomia pròpia dins del lloc i que funcionava com una unitat productiva que produïa no sols allò necessari per a la família camperola que l’habitava, sinó també uns excedents per als seus propietaris. Un llinatge que va tindre una presència activa en el poble d’Alfafar, i que en el temps va derivar en diverses branques però que, entre totes, permet traçar una nissaga diferenciada amb una hisenda prominent que mantindria fins al segle XX; uns trets que mantingueren bona part dels seus descendents.
Gregori Ferrandis, Christoval Ferrandis Rodenas, José Ferrandis Albors, José Ferrandis Almenar i la seua neboda Josefa Ferrandis Siurana casada amb Vicente Aleixandre Tarazona formaren part d’eixa nissaga que va viure a l’alqueria fins a la primera part del segle XX, en eixe període també anomenada del Pi o de Sapatos, pel malnom del seu últim propietari.
Constituït l’edifici com a centre d’interpretació de l’arròs i un centre cultural de referència, no podem oblidar que estem davant una alqueria d’horta, en la qual els aspectes etnològics i històrics no poden desaparèixer d’un projecte que dignifique l’espai com un element constructiu i patrimonial característic de l’horta i que es vincule a les àrees d’horta encara vives en el municipi com Sant Jordi o la Font Baixa. Un espai dedicat als dos paisatges culturals d’Alfafar, el de l’horta i el de la marjal.
Només resta felicitar totes les persones implicades des de l’inici en la protecció i coneixement de l’alqueria del Pi per l’exercici de responsabilitat social que representa la recuperació del patrimoni local, i que sense cap dubte constitueix la principal garantia per aconseguir la seua estima i conservació, a més de poder garantir la seua transmissió a les generacions que ens han de succeir en el temps.
