Don Camilo i Peppone posen trellat!

 L'oratori del Castell d'Alquàs ja no està tapat amb un teló i es pot contemplar l’Església

Ara ja es pot veure l'Esglèsia del Castell desde l'oratori.

Ara ja es pot veure l'Esglèsia del Castell desde l'oratori. / Adrià Hernández García

Adrià Hernández García

Adrià Hernández García

Esbrinar entre documents de fa molts segles ens permet albirar què pensaven les persones que apareixen en ells, i més, com és el nostre cas, quan parlem d’avantpassats nostres dels quals tenim moltes referències. Hem de dir-los que la solució del “malentés” a la qual s’ha arribat entre la Parròquia de l’Assumpció i l’Ajuntament d’Alaquàs, ha produït un sentiment d’alegria molt gran entre els protagonistes d’aquell acte que va dur a la finalització de la reforma barroca del temple, i a la unió d’aquest amb el Castell. He fet un viatge en el temps per a comprovar-ho, i, els assegure que així ha sigut.

No cal dir que Jaume Garcia d’Aguilar, i Baltasar Pardo de la Casta, artífexs del Castell i d’aquesta reforma, respectivament, han rebut aquesta nova amb gran goig des de la cripta de l’Església de l’Olivar, on tots dos, junt amb altres membres d’aquestes dues nissagues, reposen sota l’altar major ─no sabem si les seues restes, o sols els esperits─. Però també aquells homes que signaren el contracte de l’obra amb Rafael Martí, mestre obrer de vila de València, encarregat d’executar l’obra projectada pel mestre Gil Torralba: mossén Josep Fuster, prevere rector de la Parròquia; Jaume Medrano, batle; Pere Saes, justícia; Vicent Martí, mostassaf, i Francesc Martí; Andreu Perpinyà; Vicent Gil, llauradors i Silvestre Soriano, oller, elets com a parroquians per aquell acte.

Tot i això, pot ser que a qui he trobat més satisfet és al mostassaf, el responsable, entre altres coses, de les obres que es feien al poble; perquè cal recordar, que el cor es situa volant sobre el sòl públic d’un antic carrer. Ell potser fou qui més va patir durant aquells llargs dos anys que va durar l’obra. Revestir tota l’antiga obra tardogòtica amb noves pilastres; correr la cornisa, fer arcs de mig punt on abans eren apuntats; cobrir tot el temple amb els esgrafiats; florons; motllures..., degué ser una àrdua tasca per als mestres que la van fer; però córrer una volta de canó que suportara el pes del cor, i de la nova volta i coberta, degué deixar-lo sense dormir més d’una jornada. Incrustar-la entre els murs de l’Església i el Castell, no era qualsevol cosa.

Com déiem al principi, el malentés que va dur a posar un teló que tapava la vista del temple des de l’oratori del Castell ja està resolt. La Verge Maria Assumpta va atendre el nostre prec i l’alcalde i rector han posat fi a l’afer.

Els visitants del Castell Palau que gaudisquen d’una visita guiada ja podran fer ús de nou del privilegi d’en Baltasar Pardo de la Casta, senyor d’Alaquàs i tercer Marqués de la Casta i Avago, el qual, exercint el seu patronat va posar les seues armes damunt de les portes de l’ara sagristia i accés al Museu Parroquial, deixant per al seu quadravi Jaume Garcia d’Aguilar i Amalric l’honor de l’algepseria que envolta l’oratori, amb una àguila que ho contempla tot des del més alt.

Confiem que tant l’alcalde com el rector prendran en clau d’humor el títol d’aquest article, perquè tots dos saben de l’afecte i respecte que els tenim; alhora que ens consta que el tracte entre ells és cordial, tal com correspon a les responsabilitats de tots dos. Ho hem fet en homenatge a aquests dos personatges literaris de Giovannino Guareschi, que van ser immortalitzats en el cine, dels quals guardem un entranyable record, i perquè nosaltres també ens vàrem sentir com l’onorevole Peppone en més d’una ocasió. Per tot això, hem pensat que mereixien ser els protagonistes del final d’aquest fet tan absurd, digne d’una de les seues pel·lícules!

Aquest dissabte anem a fer una visita als dos monuments. Agraïm la col·laboració de mossén Ismael que permetrà donar a conéixer un temple que guarda vertaderes joies.

Ara, confiem que vaja tot bé, i que açò siga, com aleshores es va determinar, in sæcula sæculorum. Amén!