Un 'paradís poligonal'

Els que podem denominar com a “paradisos propers” varen ser una mena de llocs per a gaudir en harmonia i germanor, en molts casos, per a la gent de classe treballadora i, especialment, entre les darreres dècades del segle XIX i els dos primers terços del segle XX. De fet, a mitjans de la passada centúria encara es conservaven alguns d’aquests paratges pròxims a la Ciutat de València, ubicats als pobles de l’Horta. Malauradament, el creixement urbanístic poc ordenat dels seus nuclis urbans i la implantació de polígons industrials de nova creació als seus afores, van tenir un gran impacte ambiental en molts d’aquests indrets.

Aquest va ser el cas de la Fuente del Jarro o la Font del Gerro, que estava conformada per terres de secà on les famílies i els grups d’amigues i amics, en gran part de Paterna, anaven tradicionalment a passar els dies de descans i de Pasqua, com també es feia a altres espais semblants de la comarca. A més a més, com arreplega Camilo Segura Artiaga a l’article “El Polígono Fuente del Jarro en la historia de Paterna” (2014), “era el paraje en el que se encontraba la querida fuente con el jarro estampado en su pilastra e, igualmente, los terrenos donde se ubicaba el manantial del cual manaba la rica agua paternera”. De fet, el consistori va promoure la seua canalització fins al nucli urbà de la població, per abastir-lo d’aigua potable, a partir de les dècades de 1850 i 1860.

Postguerra franquista

Una d’aquestes colles que acudia a la Font del Gerro, era un grup de companyes i companys de la Papelera Levantina, empresa que s’ubicava aleshores a l’avinguda Burjassot de València. Tal com ens va contar Josefa Cubells Gironés (1927-2011), que va ser operària d’aquesta fàbrica, ja en els anys quaranta les seues treballadores i treballadors quedaven una vegada a l’any per a fer una escapada a aquest indret a passar el dia i fer una paella. A causa de les dures condicions de vida del moment, per les restriccions de la postguerra franquista que no permetien quasi excessos a la població humil, aquesta excursió era una de les poques alegries que aquestes persones podien gaudir en aquells temps. Suposava per a elles i ells un esdeveniment tan extraordinari que, en paraules de Josefa Cubells, “estaven tres mesos planificant-ho que ingredient duria cadascú per a fer menjar i, en passar aquest esdeveniment, altre tant comentant quant de bé que s’ho havien passat”.

D’aquesta manera, l’ús recreatiu de la Font del Gerro va fer que es consolidara a prop de les vies del trenet de València a Llíria un nou nucli residencial dispers, al voltant dels anys cinquanta, en el qual coexistien casetes i xalets d’estiueig. Aquest va ser determinant per a l’establiment d’un baixador a aquest paratge el 1961, que havia sigut projectat cinc anys abans per l’enginyer de Camins, Santiago Castro (1904-1893), tal com arreplega Virginia García Ortells a la seua publicació sobre “Rafael Cort Álvarez...” (2007). Aquest assentament va arribar a tenir unes xicotetes escoles promogudes per la Diputació de València, sobre un solar cedit per l’Ajuntament de Paterna el 1963, i projectades per l’arquitecte provincial Luis Albert (1902-1968). No obstant això, la Font del Gerro, a partir del 1967 es va començar a convertir en un gran polígon industrial.

Aquest cas és un clar exemple de com un espai natural que al llarg del temps havia sigut emprat per a gaudir a l’aire lliure del secà, pels seus valors ambientals i la seua tranquil·litat, es va transformar en un “paradís poligonal”. Malgrat tot, la necessitat aleshores de disposar de sòl industrial disponible fora del nucli urbà de la Ciutat de València, va ser clau per a crear aquest rellevant motor econòmic del nostre territori, que enguany compleix oficialment cinquanta anys.