30 anys del patrimoni documental de l’Horta

Quan era menuda, la meua avia em va regalar un diari. Aquella llibreta tenyida ara de nostàlgia, i ratllada per l’ús i el desgast, roman intacta d’estima. A la seua portada hi tenia un candat. Prompte vaig perdre la clau. Això el va fer lliure. Coses del destí o no, era conscient que qualsevol persona que l’agafara podria obrir-lo per llegir-lo i escodrinyar tot allò que hi anara apuntant. La temàtica sempre era lliure. No seguia cap guió ni tampoc un ordre cronològic. En ell anotava desitjos, poesies, receptes, endevinalles, pensaments, dies d’excursió, el primer amor, experiències, i tantes i tantes altres coses pròpies de la infància. Aquell diari que encara conserve, ara vell del temps com recitava l’Estellés en un dels seus poemes, em permet hui viatjar amb retrospectiva per recordar coses que ja havia oblidat. I és que, el diari atorga memòria i coneixement, i ajuda a recordar i a reviure molts moments, en este cas, d’aquella dolça infància. Les seues pàgines son una història singular i també plural. És, en definitiva, un patrimoni documental de vida molt valuós.

De diaris va la cosa. Els conciutadans de les comarques Nord i Sud de València tenim també un diari. En ell, hem anat deixant escrita la nostra memòria col·lectiva, la nostra identitat. I d’això fa ara 30 anys. Tres dècades de periodisme abocades en forma de notícies, de reportatges, de cròniques i trets personals, de costums i tradicions del poble en un diari de pàgines obertes, plural, altaveu de la paraula viva i amarga que construeix i permet que no s’oblide tot allò que ens pertany. 30 anys on hem anat anotant cada dia com d’intenses han sigut les jornades, des d’on cronistes, escriptors i documentalistes han trobat a les seues pàgines la possibilitat de ser un altaveu des d’on difondre la història i la cultura popular adreçada al folclore, les costums, les tradicions, i les històries personals de gent anònima que ha destacat per un fet determinat. I és que, les persones som històries, històries plenes de vida que anem desenvolupant amb l’esdevenir del temps. Un temps que esdevé imparable. I això es demostra ara en el 30 aniversari d’esta secció tan nodrida de contingut, tot un vehicle de difusió del patrimoni material i immaterial de l’Horta, un llegat de consulta i investigació també per a les generacions actuals i futures.

M’agrada dir que la tradició no és el passat sinó el que passa. Tal i com passa la vida. Perquè al fi i al cap d’això es tracta, de passar la vida complint vida, complint anys. De crèixer i fer-se grans, de celebrar i rodejar-te de fets, d’històries i experiències. I per suposat, de contar-les. Sense pany. Eixe ha sigut tal vegada l’objectiu d’esta edició que emana tant de sabor de poble i el motiu suficient perquè l’edició haja sabut donar cabuda a un contingut tan plural.

Des d’aquell 1994, l’Horta és un gran arxiu documental replet de pàgines didàctiques plenes d’experiència i saviesa, de coneixement i virtut, d’informació i sobretot, d’expressió en la nostra llengua. Ara, que hem vist tambalejar-se molts dels ciments d’arxius i biblioteques amb el pas recent de la dana, hem de ser-ne cada vegada més conscients del valor intrínsec de cada estudi publicat. Custodiar el format de la typewriter és custodiar una col·lecció de premsa escrita amb informació de 43 municipis i més de 800.000 persones. Motius més que suficients per fer-ho. Ara, tanquem els ulls, pensem un desig i bufem fort els ciris del pastís d‘aniversari. Mentrestant, llegim-lo, acaronem-lo i fem-lo nostre.

*Documentalista de Picassent