La Carnisseria Albert tanca després de 110 anys i quatre generacions

El mostrador de la Carnisseria Albert ha despatxat embotits artesans i productes càrnics a generacions senceres. Al poble i també fora d’ell, els paladars s’han delectat amb l’elaboració artesanal dels seus productes. A Voro Albert li ha arribat la jubilació. Ell forma part de la quarta generació d’esta saga familiar de carnissers de Picassent. És també l’últim.

Una pintura a l’oli ha presidit durant anys el mostrador de la carnisseria Albert del carrer Cervantes. En ella, es podia observar una dona que esperava, plaentment asseguda, mentre es coien les botifarres a foc lent amb paciència i cura, la mateixa amb les quals han seguit quatre generacions que conformen esta història familiar.

La protagonista d’esta bella estampa és Conxa López, àvia de Voro, l’últim carnisser de la família. Si fixem bé la nostra mirada en el quadre i ens recreem amb observació detinguda, podem contemplar molts detalls i viatjar en el temps fins el segle passat, i recordar eixos olors, sabors, i traces abocades a un comerç tradicional que obria les portes de les cases i de les vides personals d’amos i clients. Esta, que va començar l’any 1914, malauradament va tancar les seues portes el passat mes de novembre, 110 anys després.

La tia Conxa, entenem que mai haguera pogut imaginar, asseguda des d’aquella cadira, que aquelles cebes serien el pa de quatre generacions i com d’important ha sigut un comerç com este, tant per a la família com per al poble.  

Tot va començar amb una collita de ceba

Tot va començar en un mal any per a la collita de la ceba, la qual no se va valdre i calia traure-li profit. I quin bon profit fou aquell, tant per al negoci com per als paladars de Picassent. Les botifarres de ceba es venien al mostrador de la casa, portant-les, fins i tot a Bétera. Allí arribaren en carro per vendre-les. La fama anava estenent-se. La collita de cebes i la bona acollida va convertir en carnisseria la manera de guanyar-se la vida. Així, xoriços, llonganisses amb anís i canyella, botifarres i botifarrons i carn de tot tipus, així com també xarcuteria, completaren un mostrador saborós i variat. El mateix que 110 anys després.

Fins i tot, la fama d’estos productes es va estendre als estiuejants que venien a prendre les aigües terapèutiques de la Font de l’Omet, abans de l’arribada de la Guerra Civil Espanyola. El propi Voro Albert Aguado recorda algunes anècdotes que son pare, Juan el carnisser, li va contar quan era jove: «En aquell temps no hi havien animals per a comprar i se n’anàvem a València, a «l’extraperlo», i portavem la compra amagada».

Arribada de les primeres neveres de gel

També afegeix, «La meua besàvia Conxa, la fundadora del negoci, va ajudar moltíssima gent del poble després de la guerra. Es va passar molta fam, açò ho recordem molt en la família». Amb l’arribada de les primeres neveres de gel tot va ser més fàcil. El negoci va començar a despuntar allà per la dècada dels anys 50 i 60 del segle XX. Cadascun dels germans va obrir altres carnisseries, en concret 3 a Picassent i 1 a Silla. L’embotit era el producte estrela, el més demanat. «A més, s’anava a les cases a ajudar a fer l’embotit o a matar als animals que es criaven. Era una època on rara era la llar que no tenia animals». 

Voro ha sigut qui ha conformat l’última generació de carnissers d’esta apreciada família picassentina. El seu negoci, ubicat al carrer Cervantes, ha vist passar generacions senceres de famílies. Les àvies enviaven els nets a comprar quan ja no podien eixir de casa, i després ho han sigut els nets, ja pares i mares, els han anat a fer la compra. 

Durant els últims dies en els que la carnisseria va estar oberta, les mans artesanes de Voro prepararen les que serien les últimes comandes. El telèfon no parava. Queia la nit entre l’elaboració i la preparació dels productes. Voro sabia que era el final del negoci, però també n’era conscient que arribava una nova etapa. Els temps manen i les circumstàncies també. Ara toca descansar.

La carnisseria li ha donat la vida però també li l’ha condicionada. L’obrador i el mostrador volen temps, atenció i dedicació. I eixe ha sigut el segell de la casa. El mateix amb el qual ho va iniciar l’àvia Conxa mentre seia davant els perols on es coïen les cebes de la collita de la temporada. Amb eixe bon gust ens quedem. Els paladars de les picassentines i els picassentins n’estem segurs que no ho oblidaran mai.