Un enginy de pedra a Torrent

Un dels monuments més rellevants i propers al nucli urbà de Torrent dels danyats pel devastador corrent d’aigua i fang del darrer 29 d’octubre, va ser el pont de l’antiga carretera a València per Alaquàs i Xirivella del segle XIX. D’aquesta manera ho vaig contar el darrer mes de novembre a Levante-EMV, quan vaig iniciar la redacció i investigació del present article per aportar noves informacions sobre els seus avatars.

Un antic camí en mal estat

En el cas d’aquest pas elevat, protegit com a Bé de Rellevància Local, té el seu origen en la construcció del camí de tercer ordre de Mislata a Torrent. En el seu traçat, un dels elements de més gran complexitat tècnica era l’execució d’aquesta infraestructura històrica, de quasi cent set metres de longitud, per a salvar el conegut com a barranc de Torrent, fruit de la confluència del barranc de l’Horteta i de la rambla de Poio. 

Tal com consta a l’Arxiu Històric Municipal de Torrent, les comunicacions terrestres amb la Ciutat de València a mitjan segle XIX resultaven molt complicades pel freqüent mal estat de l’antic camí a València, amb un tortuós traçat que devia salvar el barranc per davall d’ell. A més, en eixa època per la falta de recursos de l’Ajuntament, la conservació dels camins de la població l’havien de fer directament els torrentins. Per aquest motiu, gràcies a les gestions de les autoritats d’aleshores, després d’un procés de sis anys, aquesta nova via va ser inclosa finalment en el Pla general de Carreteres de l’Estat del 1860.

D’aquesta manera, segons la premsa i els butlletins oficials de l’època, l’abril de l’any següent se li va donar publicitat a l’avantprojecte del conjunt i a l’octubre es van aprovar els dos projectes definitius que la conformaven, redactats pel Cos d’Enginyers de Camins del Ministeri de Foment, subhastant-se les obres l’agost del 1862. 

Els treballs de construcció varen ser promoguts per la Direcció General d’Obres Públiques de l’Estat sent executades, en última instància, pel contractista saguntí Francisco López Alcamí, amb la supervisió de l’enginyer encarregat de la carretera, que inicialment va ser Manuel Sanz Zereuce. I van ser seguides també pels enginyers en cap de la província de València, primer, pel manxec José Gómez Ortega i, des del 1863, pel granadí Francisco Garcia San Pedro, que van participar en aquell moment en l’execució d’importants infraestructures al nostre territori com el Port de València. 

Les obres del pont començaren en novembre del 1862 i continuaren a bon ritme, malgrat que en maig de l’any següent es van veure interrompudes. No obstant això, poc temps després es van reprendre quedant conclòs aquest pas elevat el juliol del 1865, donant lloc a una obra de fàbrica que els veïns del Torrent de l’època van qualificar de magnífica, en una missiva conservada a l'Arxiu General de l'Administració d'Alcalá de Henares.

Dos fases constructives

En conseqüència, el pont, tal com el coneguem actualment és el resultat, principalment, de dos fases constructives. La històrica, que com acabem de contar va ser duta a terme entre 1863 i 1865, de la qual es conserven un total de nou voltes de canó recte suportades per piles de pedra. Cinc d’aquestes, de més grans dimensions i que salven la part més fonda del barranc en el costat del barri del Xenillet, estan resoltes amb maçoneria, en el seu front, igual que la resta dels seus paraments, i amb rajola massissa, en la seua superfície interior. I les quatre restants, de més reduïdes mesures a l’altra banda, són íntegrament també de material ceràmic. 

En el cas de la seua part moderna, executada entre 1997 i 1998 i promoguda per l’aleshores Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports, a aquesta correspon la seua prolongació amb estructura de formigó armat disposada per a fer possible la circulació, per baix, d’un tram del Distribuïdor comarcal sud, actual CV-36. En conseqüència, tal com es pot extraure de la consulta del projecte d’aquestes obres a l’arxiu de la Conselleria, entre altres fonts, durant aquesta darrera adequació es van haver d’enderrocar de l’històric pont el seu estrep nord, una de les seues voltes menudes i es van acabar d’eliminar les seues antigues baranes metàl·liques que encara li restaven en un dels seus costats.

Açò és a causa del fet que en aquesta rehabilitació es va eixamplar la seua plataforma superposant sobre la resta de la part original del pont, un nou tauler de mòduls prefabricats de formigó de baixa densitat de quasi el doble del seu ample original, per a facilitar el seu intens trànsit rodat i de vianants. Malauradament, la gran dimensió d’aquest nou element afegit aleshores amb un voladís d’una magnitud important, molt probablement, va ser determinant en els danys més destacats que va patir aquesta infraestructura històrica el darrer 29-O. Tot això derivat de la velocitat i altura que va assolir i els objectes que va arrossegar el gran torrent d’aigua pel barranc en aquella jornada. 

En definitiva, aquesta catàstrofe natural va posar de manifest la importància dels ponts en les comunicacions terrestres de la nostra ciutat i ens va permetre saber com es sentien eixes torrentines i torrentins del segle XIX abans de la seua construcció. Sense dubte, una infraestructura molt necessària en l’actualitat, per la qual cosa esperem que en la restauració que s’està duent a terme actualment, es tinga en compte la conveniència de què la seua plataforma no siga tan ampla, perquè uns danys així en un monument tan emblemàtic no es repetisquen mai més.