No és el què, sinó el perquè!

 El divendres quatre de març de l’any 1407, Çaat Alaxe, moro del lloc d’Alaquàs, presentava davant dels jurats de la ciutat de València un clam contra Otó de Montcada, llavors Comanador de Torrent. El motiu del clam era per haver-li fet descarregar quatre càrregues de terra per a fer obra de terra de Màlaga (ceràmica de reflex metàl·lic), que havia pres del terme de Torrent. Ho feu a més per la força i acompanyat d’alguns homes del lloc. Eixe és el què.

El perquè no és altre que els jurats de València eren els competents per a resoldre el plet com a jutges dels emprius i franqueses. No era ni el Justícia, ni el portaveu de general governador del Regne. Les competències estaven clarament delimitades. Alaquàs pertanyia a la contribució de la ciutat de València, i els seus veïns gaudien dels mateixos drets que els valencians. La terra era un dret comunal al qual tenien accés lliure i franc.

Tot i que eixe era el fet inqüestionable, el torrentí va resoldre que la terra era seua i el moro d’Alaquàs no tenia cap dret sobre ella. Era el seu relat del que havia passat.

Amb la riuada del passat 29 d’octubre està passant el mateix. Els relats són molt distints depenent de qui és el que el conta.

Al senyor Mazón se li ompli la boca cada vegada que diu que és respectuós amb el procés judicial obert. Això sí, només quan li convé. Després de declarar en seu judicial l’exconsellera Pradas, on va confessar no tindre experiència per al càrrec que li havia sigut encomanat, va eixir dient que el seu currículum era, inclús, millor que el de Gabriela Bravo.

No parlem de currículum, senyor Mazón, que no li negaré que és important, sinó de la capacitat de prendre decisions, que és el que ha de fer un polític al capdavant d’una conselleria. No es preocupe que, el fet de nomenar una persona incompetent no té conseqüències de caràcter penal.

Després, quan la delegada del govern va manifestar, també en el jutjat, que al Centre de Coordinació Operativa Integrat no es va parlar de la rambla de Poio fins que, ella mateixa, va alertar de la situació en Paiporta, va eixir en tromba publicant en xarxes socials que “lo llevan negando seis meses”. I es va quedar més ample que llarg!

“Anatomía de un desastre” era el títol d’un article de Juan R. Gil. A la descripció que fa, jo afegiria l’alerta que va declarar en la rambla de Poio la Generalitat Valenciana, a través del Centre d’Emergències a les 12.20 del dia 29 d’octubre.

Iaio, a veure!, que diria el meu net Mateo. Hauria d’explicar per què no es va tornar a parlar fins que a Paiporta s’ofegaven! Una alerta, senyor Mazón que es va mantindre vigent tota aquella fatídica jornada, sense que els ajuntaments reberen més notícies. Només calia estar pendents del Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica, i valorar les cridades al 112, per a prendre decisions. No és el fet que no es parlara de Poio, sinó, el perquè!

Çaat Alaxé va veure satisfeta la seua reclamació. Els familiars de les víctimes clamen justícia!