Onus probandi

S’ha dit ja, que resultarà molt difícil provar la responsabilitat dels, fins ara, investigats, per la mort de dues-centes vint-i-huit persones en la riuada del 29 d’octubre de l’any proppassat. La jutgessa, en la seua instrucció ha deixat clar a qui corresponia la gestió de la crisi, rebutjant la investigació a altres persones de l’administració central o local. Però, cal advertir, que els recursos presentats encara hauran de resoldre’s en altres instàncies judicials. Encara queda molt per aclarir. De moment, els investigats són els qui són.

En totes les opinions que he manifestat sobre aquest greu i desolador fet, sempre he dit que una cosa és la responsabilitat penal, i altra molt distinta, la política. I en aquest cas, qui ostenta la màxima representació del govern valencià, el senyor Carlos Mazón Guixot, continua sense assumir-la. Ha fet de tot, mentir, amagar-se, fugir, esborrar gravacions que, potser, el perjudicaven, i com un cagabandúrries que és, no donar la cara davant la jutgessa.

Després de passar com un zombi pel congrés del Partit Popular Europeu, se’n va anar a Nova York, eludint l’assistència a la romeria de la Santa Faç d’Alacant. Una més. Ni falles, ni Magdalena, ni Santa Faç, ni Moros i Cristians d’Alcoi. És a dir, escapant-se de llocs i esdeveniments on poguera ser recriminat per la seua irresponsabilitat.

Des de l’Hispanic Society of America, ens ha anunciat la cessió temporal d’algunes obres de Sorolla. Pintor que va ser mostrat al món gràcies al seu fundador Archier Milton Huntington; un hispanista que es va fer amb una gran col·lecció bibliogràfica; numismàtica; escultòrica i pictòrica espanyola. Això sí, ho comprava fora d’ací...

L’escultora Anna Hyat Huntington, la seua viuda, fou la creadora de dues escultures de les quals tenim una còpia: els portadors de la torxa, en la rotonda de l’avinguda Blasco Ibáñez i Catalunya-Aragó, i el Cid, en la plaça d’Espanya. Aquesta muller va fer una donació de deu mil dòlars als anys seixanta del segle passat, per a comprar l’actual Escola d’Arts i Oficis d’Aldaia, greument afectada per la desfeta provocada per la riuada. No sé si Mazón haurà parlat amb els actuals responsables del que va passar aquell fatídic dia. El que segur desconeix és que aquell tram de carrer, vora la rambla, porta el nom dels senyors Huntington. Encara és a temps de gestionar-los una ajuda d’aquella fundació americana.

No feia falta la càrrega de la prova que dona títol a aquest article, quan Melcior Figuerola, tutor de Baltasar Pardo de la Casta, marqués de la Casta i baró d’Alaquàs, feia una declaració davant del notari Pere Joan Ferrer, sobre els béns del difunt Joan Pardo de la Casta i Cabanilles, pare del dit Baltasar; llavors un xiquet de tretze anys. Era el dilluns 19 de febrer de l’any 1646.

Aquest document era dirigit a la marquesa viuda, Elfa Rocamora, segona muller d’en Joan. En ell es detallaven algunes coses que faltaven de l’inventari fet dos anys enrere quan va morir el marqués. Unes s’havien fet malbé, altres havien sigut utilitzades per a altres menesters, però n’hi havia una que l’havien furtat. Com veuran en el document ─que es pot llegir sense dificultat─ diu que: “Ittem falta un piger de plata que furtà qui tots saben”. No devia tindre proves concloents per poder acusar a ningú, o potser era molt pròxim a la família.

I això mateix passa amb el senyor Mazón. De moment, la jutgessa no té encara prou indicis per a poder enviar al Tribunal Superior de Justícia la investigació. Ningú de la seua família política a obert la boca assenyalant-lo com un dels culpables d’aquella gestió desastrosa de l’emergència. Però, tot i això, tots saben que, políticament, ell és el màxim responsable.