14 d'octubre, fa 68 anys: Testimonis de la dana i de la 'riuà' de 1957

La «Riuà» de València va ser una de les catàstrofes naturals del nostre territori més destacades del segle XX, tant pels danys materials com personals que va causar. Aquesta va tindre lloc, el diumenge 14 d’octubre del 1957, conseqüència de la precipitació acumulada, especialment, des del dia anterior.

Aquest esdeveniment va afectar de manera diferent als diversos pobles de l'Horta de manera que, com en el devastador torrent d’aigua que vam patir per la dana de fa quasi un any, va marcar a les persones que la van viure. Aquest és el cas d’Antonio Oltra (Mislata, 1945) que recorda com «la Riuà varen ser dos ones d’aigua. La primera va arribar de matinada i ja des de Mislata a València no es podia passar. I a les dos del migdia va arribar la segona, que va ser la més forta, quan ja l’aigua va botar per damunt dels ampits del riu». Malgrat això, el carrer Aparisi Guijarro, on residia, «no es va inundar perquè el nucli antic de Mislata queda en alt».

«Haguérem de tancar bé les portes de casa perquè si no ho feies, t’intentaven entrar a furtar»

Altres poblacions de l’Horta Sud tampoc es van veure directament afectades pel desbordament directe del llit del riu Túria, però sí per l’acumulació de l’aigua de pluja als seus barrancs o als carrers que solien actuar com a desaigües naturals. En el cas d’Alaquàs, Tomàs Roselló (Alaquàs, 1945) ens ha contat com eixe dia «es va posar a ploure molt i l’aigua que venia pel barranc de la Saleta va sobrepassar els botadors i va inundar part del meu poble, de manera que el barri de l’Olivar, on vivia, es va omplir d’aigua. Ma mare, la meua germana i jo ens vam haver de refugiar en un primer pis. I mon pare, que treballava pel carrer Sagunt de València, hagué de travessar el vell llit del riu Túria en cordes i tornar caminant, pel que va vore com la gent es colava per les clavegueres». A més, quan ja va passar tot, «casa nostra es va quedar plena de fang i vam estar dormint tres mesos amb una tia, fins que la vam arreglar, encara que quan plovia tenia por».

Respecte de Torrent tenim, per una banda, el testimoni d’Asunción Jaunzaràs (Torrent, 1948) que ens ha comentat com el dia 14 d’octubre del 1957, entre les quatre i les cinc de la vesprada, «hi havia molts rellamps i a casa ens entrava part de l’aigua que abaixava en quantitat del Vedat pel carrer Pare Méndez, on vivíem, i per això haguérem de posar les cadires en alt. Com no podíem obrir la porta perquè si no se’ns inundava la planta baixa, la tréiem amb poals per les finestres ma mare i jo, que aleshores tenia vuit anys».

Mentrestant, son pare que treballava de transportista i solia anar al barranc de Torrent per sorra per a les obres, «tenia molta amistat amb la gent que vivia allí en coves i se’n va anar amb el meu germà a traure’ls a tots perquè no s’ofegaren». Al poc de passar la ‘Riuà’, «haguérem de tancar bé les portes de casa perquè va aparéixer gent que si no ho feies, t’intentava entrar a furtar». Dies més tard va anar amb sa mare a Lanas Aragón a València, «n’hi havia cua perquè venien la roba que s’havia embrutat més barata, però roba bona».

D’altra banda, la torrentina Vicenta Caballer (Torrent, 1938), recorda que «aleshores festejava amb el que seria el meu marit i ell va vindre en bicicleta des de Paterna, per a vore si estàvem bé, i com en el camí que solia agafar s’havia trencat un pont, li va tocar creuar-lo per baix». Aquest probablement seria el que unia Manises i Paterna, el qual va quedar destruït pel cabal a què va arribar el riu Túria en aquells dies d’aigua i fang, també, al segle passat.

Suscríbete para seguir leyendo