Si en vols més, para el cabàs

Escodrinyar entre els llibres de protocols antics, els assegure que resulta més reconfortant que estar enfront del televisor, comprovant com, depenent de la línia editorial de la cadena, les mateixes notícies ocupen un lloc i una versió completament distints. Per no parlar dels programes matinals o vespertins, on els convidats habituals donen lliçons sobre qualsevol tema, siga el que siga, saben de tot. En lloc d’això, dedique unes quantes hores al dia a endinsar-me en la vida dels nostres avantpassats. Amb la qual cosa, evite el risc d’una pujada de tensió, a la vegada que em permet parlar-los hui d’un fet molt curiós, en el qual són protagonistes dos alaquasers, tres indrets de la ciutat, la Seu, i un personatge que al llarg dels segles es faria famós.

En plena canícula estiuenca, el 16 d’agost de l’any 1501, Miquel Crespí i Pere Peiró, dos llauradors d’Alaquàs van anar a la ciutat a la notaria de Joan Pla. El motiu era vendre a Francesc Gil, un ciutadà de València, nou fanecades de terra que tenien en l’horta de Russafa.

Fins ací potser es pregunten que tenia d’extraordinari, i la veritat és que poc, si no fora perquè les terres estaven situades prop del portal dels Jueus, i confrontaven amb el camí que portava al poble de Russafa, i la séquia de Rovella. Tres indrets de València ja desapareguts. Del primer només queden unes restes que es poden veure damunt de l’estació de Metro de Colom; i el poble, s’ha convertit en un barri del Cap i Casal. La séquia roman soterrada.

Tot i això, encara hi ha més. Quatre fanecades i mitja estaven franques del pagament de cap cens, però, les altres estaven sotmeses al pagament de set sous anuals de cens per fanecada a l’administració de la Salve Regina que es cantava els dissabtes a la Seu de València. Com veuran, estar a bé amb Déu nostre Senyor, portava les famílies a fer coses com aquesta.

I qui era l’administrador d’eixe cens per a cantar la Salve Regina? Doncs, Melcior Miralles, el capellà que va redactar el “Dietari del capellà d’Anfos el magnànim”, qui com a administrador d’aquesta donació de caràcter perpetu, tenia el domini directe sobre eixes fanecades de terra campa, i, per tant, a més, havia de cobrar el lluïsme, i aprovar la venda, ja que gaudia també del dret de fadiga.

Estaran amb mi que no està gens malament que, en una venda de terres, apareguen aquests importants indrets de la ciutat, un cant religiós, i un personatge ben conegut. De vegades un document sense aparent importància inclou molta informació.

Aprofitaré l’avinentesa per a dir-los que al citat dietari, el misser Jaume Aguilar, llavors senyor d’Alaquàs, apareix deu vegades. Però sols els parlaré de dues d’elles. La primera és un apunt del 17 de febrer de l’any 1472, on es narra com un saig del misser Aguilar, li va donar una coltellada en la cara a Enric, fill de mossén Lluís de Montagut, el qual, prèviament havia agredit al primogènit del senyor d’Alaquàs.

“Dilluns, a xvii de febrer, lo fill de mossen Muntagut, lo qui dona les bastonades al fill de micer Aguilar, a la una ora apres dinar estava a la porta de casa de son pare; vench un hom e diu: Mossen, conexeume?; respos Muntagut: No us conech; aranqua lo coltell a donali gran coltellada per la cara, e diu: Ara’m conexereu; e de continent fogi. E diuse que es lo saig de micer Aguilo de Alaquas, per les quals actes se son seguits molts grans dans e mals”.

L’altra, detalla la venjança del Montagut, qui va enviar un moro per a matar a Jaume Aguilar.

“Dissapte, a xvi, de juliol, en lo loch de Alaquas vench un moro molt valent; estech alguns dies esperant un companyo per matar a micer Aguilar, que’ls trametia mossen Muntagut, la qual cosa fonch sentida; fonch pres lo moro, e confesa tot lo que avien a fer e la manera, e com lo dit moro fonch tret fora lo loch de Alaquas, e aqui fonch alancegat; diuse que fogia”.

En l’any 1478, el rei Joan els imposava un acord de pau i treva que van signar ambdues famílies. Tres anys després, Violant, filla del misser Jaume, es casava amb Francesc Joan de Montagut. Les diferències es van resoldre amb un matrimoni de conveniència, com era habitual, el qual, per cert, va ser propietari dels Banys de l’Almirall, i del forn contigu que llavors tenia.

Confie que vostés aconseguisquen distreure’s una estona mentre lligen aquest article, i puguen oblidar per uns instants que, el cagabandúrries de Mazón, continua vivint de l’erari públic sense fer-ne un brot, i evitant donar la cara.

Si en vols més, para el cabàs!

Suscríbete para seguir leyendo