Un director de banda a banda

Torrent ha sigut una ciutat que ha vist nàixer prestigiosos músics al llarg de la seua història. Alguns d’aquests han dirigit brillantment les seues agrupacions artístiques amb les quals han guanyat destacats certàmens i, també, li han donat gran fama a la població pel seu èxit a tot arreu. És per això que respecte de les vies urbanes de la localitat, entre les que hem pogut identificar que es troben dedicades a la música, un terç corresponen a aquests il·lustres veïns. No obstant això, d’aquest darrer grup, un dels pocs del qual no s’inclou en la seua retolació el seu vincle a aquest virtuós ofici davant del seu nom és Valentín Planells Gozalvo (Torrent, 1863-1932). Per tant, resulta difícil poder identificar-lo com a part d’aquesta professió, malgrat que dona nom a una de les travesses de la principal avinguda d’aquesta ciutat. En conseqüència, en aquest article hem volgut recordar la seua trajectòria, ja estudiada per Vicente Beguer Esteve a l’obra del 1971, «La música en Torrente (1840-1970)», però amb noves aportacions a la seua biografia.

Tal com consta a l’Arxiu Històric Municipal de Torrent, Valentín Planells Gozalvo va nàixer el 15 de febrer del 1863 al carrer Mare de Déu dels Desemparats d’aquesta mateixa localitat, sent fill dels torrentins Pedro Planells Romero, ferrer de professió, i de Maria Dolores Gozalvo Andreu. Valentín de xiquet, al voltant del 1875, va residir amb sa mare, son pare, les seues quatre germanes i el seu germà a la plaça Sant Pasqual de la població, sent ell el major dels descendents del matrimoni. El 22 de novembre del 1885 es va casar a la parròquia de l’Assumpció de Nostra Sra. de Torrent amb Maria del Carmen Sancho Fabià (Torrent, 1865-1888) amb qui tindre una filla, Carmen Planells Sancho (Torrent, 1886-1954), encara que tres anys més tard de contraure matrimoni, Planells va enviudar. En aquell moment, i fins a finals del segle XIX, tenim constància que va tindre el seu domicili a l’actual plaça Colom i, a continuació, va passar a residir, durant les primeres dècades de la següent centúria, al carrer del Frare Lluís Amigó de la ciutat. Finalment, al voltant dels anys vint, es va traslladar juntament amb les seues netes i nets, la seua filla i el seu gendre, el xocolater Andrés Cercós Crehuà (Massanassa, 1874-Torrent, 1945), a la seua darrera adreça, ubicada a l’actual carrer Pare Méndez 29, que és on va faltar el 19 de març del 1932.

Tal com hem pogut documentar gràcies a la consulta de diversos diaris del moment, als llibres de reculls de premsa del Torrent de l’època de José Royo Martínez (2006, 2009, 2016) i als treballs de Vicente Beguer Esteve (1971) i de Vicente Galbis López (1998) sobre el tema. Planells va dirigir, en dos etapes diferents, dos de les principals bandes que va tindre la localitat al llarg de la seua història. Aquest va ser el cas, primer, de la del Centro Artístico Musical –que va conduir des de la seua creació amb el nom de Música Nova el 1885- i, segon, la de la Sociedad Musical Obrera -que Planells va fundar el 1906-. Amb aquestes va assolir diferents premis, principalment, al Certamen de la Fira de Juliol de València, a les dos darreres dècades del segle XIX i les dos primeres del XX. Aquest va ser el cas, almenys, de les edicions d’aquest concurs del 1889, del 1891 al 1894 i del 1902, 1903 i 1905, que va conquerir amb la banda del Centro Artístico Musical, i la del 1912, amb la de la Sociedad Musical Obrera. Aquests fets, que van tindre ressò als periòdics del moment, van ser la causa per la qual Planells va rebre homenatges i va fer que els conjunts que va dirigir, foren reclamats per a actuar, sota la seua batuta, a les festes locals de poblacions de tota la província, entre altres celebracions i actes.

Rellevant trajectòria

En conseqüència, gràcies a aquesta rellevant trajectòria artística, tal com també figura a l’Arxiu Històric Municipal de Torrent, a la tardor del 1935, dos anys i mig després de la mort d’aquest cèlebre director, la hui extinta Agrupació Musical Torrentina va sol·licitar al consistori que se li donara el nom de Valentín Planells a una de les vies urbanes de la població. Cal recordar que aquesta darrera banda era una escissió de la de l’Ateneo Musical Obrero, successora al seu torn de la Sociedad Musical Obrera que Planells va dirigir i fundar a la primera dècada del 1900. D’aquesta manera, per acord plenari del dia 30 d’octubre del 1935, se li va atorgar el seu nom a l’aleshores carrer número 6 de la població, en una zona que en eixe moment formava part de l’expansió urbanística de Torrent i que requeria que es batejaren les seues calçades. Aquest carrer començava en l’aleshores avinguda de la República, actual avinguda al Vedat, i acabava, com ara, en el carrer Mare de Déu de les Angoixes. A més a més, el consistori de la població va voler costejar les quatre plaques amb què es va denominar realment, per primera vegada, aquesta via urbana.

Com també arreplega Beguer Esteve (1971), l’acte de descobriment de la retolació del carrer va tindre lloc tres setmanes més tard, concretament a les dotze del migdia del diumenge 24 de novembre del 1935. A aquest van assistir els regidors del ple de la Corporació municipal i va produir un gran entusiasme en les veïnes i veïns del Torrent de l’època, per l’admiració i estima que li tenien a aquest insigne director. Aquest esdeveniment es va dur a terme en el context de tres dies de festejos organitzats per la mateixa Agrupació Musical Torrentina, en els quals es va rendir tribut a la figura de Valentín Planells amb diversos honors.

En definitiva, una merescuda retolació dedicada a aquest rellevant personatge torrentí, que ha resistit ininterrompudament el pas del temps i ha fet possible que el darrer 2025 complira el seu noranta aniversari, motiu pel qual hui la recordem. No obstant això, aquest fet també ens ha de fer reflexionar perquè malauradament, ja ben entrat el segle XXI, cap dels, almenys, trenta carrers de Torrent dedicats a la música, estan retolats amb el nom d’una dona d’entre les que han destacat en aquesta disciplina artística. És per això queda de manifest que aquest és un dels deutes històrics de la ciutat.

Suscríbete para seguir leyendo