Bulos i paguetes

Hi ha dues narratives que sovint són utilitzades políticament de manera indistinta: el bulo i la pagueta: la primera acusant de mentir al contrari i la segona transmetent la idea que el rival polític és un sangonera que viu costa de l’erari públic.

En la meua opinió, el pitjor cas és quan s’afecta directament el posicionament ideològic de l’electorat a través dels diners públics, generant mentides o mitges veritats, amb la intenció de propagar narratives, principalment en les xarxes socials, però també en aquells mitjans de comunicació que no escatimen titulars a canvi d’un preu.

En el cas que m’ocupa, com portaveu municipal de grup, tota aquesta estratègia de desacreditació entronca amb la llei de finançament dels partits polítics, que permet enviar els diners assignats als grups parlamentaris, i als municipals, directament als partits polítics que legalitzaren les seues llistes electorals. Per un altra banda la llei general de subvencions obliga a què els diners enviats a eixos grups es gaste en activitat política dels mateixos, per tant, qualsevol quantitat dinerària que isca del seu àmbit de control (parlamentari o local) pot no ser utilitzada per als fins que va ser concedida i per tant està prohibida per aquesta norma. I com s’ha arreglat aquesta disparitat normativa?

El Tribunal Suprem, per jurisprudència, va “cassar” les dues normes dictant que perquè qualsevol grup polític puga enviar diners que té assignats al seu partit és necessari una aprovació plenària de cada parlament o ple municipal que autoritze que els diners puguen eixir de l’àmbit de control de l’òrgan que el va concedir (parlament o ajuntament). Normalment els diferents parlaments ja tenen aprovada aquesta manera de procedir, i en aquest aspecte estarien complint amb l’esmentada jurisprudència del Suprem.

El problema radica en què hi ha una miríada de grups municipals, al llarg i ample de l’Estat, que estan enviant diners al seu partit sense cap tipus d’autorització del ple de la corporació. Diners que, sovint, s’utilitzen per a escampar discursos d’odi, bulos, mitges veritats o una combinació dels tres anteriors.

Així, i com a conclusió, gran part dels recursos públics que haurien de treballar per a millorar la vida de les persones, a través de les propostes i l’activitat política de kilòmetre zero, s’acaben destinant a la desinformació, a promoure discursos d’odi, a pagar en les xarxes a empreses de bots, o a contractar particulars per insultar o assetjar el que no seguix el credo marcat pel partit difamador; en definitiva, estem davant la pròpia essència del concepte de pagueta.

Suscríbete para seguir leyendo