Vam conèixer al doctor Benages al maig de 2007, quan amb el seu magnífic ull clínic va enviar a José Ignacio a urgències, on una hora després li va donar una pancreatitis. Ens va impressionar la seua gran humanitat, el seu tracte proper i amistós, sempre somrient i gastant bromes. Fins i tot alguns diumenges passava a veure als seus malalts. Ens va contar que era el seu moment màgic: diumenge al matí, prendre una cervesa amb amics, llegir la premsa i de passada acostar-se a veure a alguns pacients.
No és freqüent trobar un metge „cap de servei de l´hospital i catedràtic de la Facultat de Medicina„ amb aquest tracte humà, paciència i bonhomia (fins i tot quan per la neteja li feien eixir de l´habitació: «cal respectar el treball de tots», deia). Opinava que tots els metges, abans d´exercir, haurien d´estar ingressats una setmaneta com a ciutadans anònims, amb això, milloraria el tracte a pacients i familiars. Gran defensor de la sanitat pública, era una persona compromesa que sabia contagiar el seu bon humor.
Encara que passaren períodes sense vore´ns, cada vegada que contactàvem era com si ens haguérem vist la setmana anterior. Quedàrem per parlar després de l´estiu, quan finalitzara el seu tractament. Malauradament no hem pogut prendre eixa cervesa i comentar l´actualitat. Com es diu en «Soldats de Salamina», mentre algú conte la seua història i es parle d´ell, seguirà d´alguna manera vivint. Adolfo té assegurat «seguir vivint» no només pel seu magnífic treball com investigador i metge, sinó també pel record afectuós i sincer de moltes persones que, com nosaltres, han tingut la sort de trobar-lo i que mai l´oblidarem. Alicia Gavara, José Ignacio Pastor. València.
