El senyor Rafael Brines dirigeix a «Cartas al director» una titolada «Afán por traducir» en la que el fil és els carrers rotolats en valencià (carrer de Colom, Gonsales Martí) o a un hospital on hi ha parking i no un aparcament. A més es refereix a un carrer a la memòria d´un valencià, Jorge Juan, «que no se han atrevido a trasladarlo al idioma regional», així com qui diu, era il-lustrat, mariner i militar, a vore si els adressen cap a nosaltres. Be, senyor Brines pel contengut de la carta i en la reflexió final, diu: «Y no suframos porque se pueda ir perdiendo un idioma». posa com exemple el llatí, que ja no s'empra ni en la litúrgia, ahí a la fí on vegem la seua mena de sentir (no és el mateix que pensar), li importa una bleda la llengua pròpia. Hom es pregunta: i si fora l´idioma castellà el que estiguera en perill, què diria el senyor Brines?
Amb eixa forma de sentir, que no de pensar, no es d´estranyar que els premis de la Generalitat de Ciencia e Investigación, una comparança, es diguen Jaime I en lloc de Jaume I (hi haurà de vetlar Brines perquè a Juan Carlos I no li diguen ben prompte John Charles I). Està aviat l´idioma pròpi. Com diu un amic, una cosa es ser valencià i altra valencia-no.
