És romànic i és gòtic, és romà i és got, d'ibèric com el pernil amb antigor, i noble de comtat gran; és immens i és xicotet, per parts i per fer nom, verd. El nostre castell domina el llogarret, n'era una fortalesa; albira La Costera i La Ribera dels Moros, controla la planura del barranc de Barxeta i qualque sèquia, al lluny s'hi veu el Montdúber i la muntanya llarga d'Alzira. Els musulmans hi tornaren fa poc per a gaudir imatges modernes i prescriure possibles inversions ocupacionals. En aquest reducte militar se n'han muntat de grosses, i encara. Un dia d'aquestos assolellats i brunyidors me l'he d'arrossegar amb lentitud fulla a fulla per a tractar de comprendre als seus fantasmes, a les bubotes que hi viuen de sempre; i això que me l'he fet en diferentes ocasions fent fotografia i deixant petja, per la porta de les puntes sonores o la del finestró de la casa gran, la del blasó perdut de la marquesa o la baronessa o la comtessa de les altures. Actualment res a dir, és una meravella sorneguera de cases caigudes i herbam per tot arreu i amb la porta tancada a maó i obra per a evitar la caiguda i desfeta de l'accés que encara es pot conservar; una altra pena. Els simpatitzants dels fenicis han de venir, de segur que acordem tracte de compromís; visitants d´altres llocs en venen quan es perden a la recerca d'una tonada per al rescat o per al record inesborrable. Als que solem pujar per eixos rodals ens ajusten les imatges que ens deixa cada revolt de l´arribada entre tarongers, a més dels racons i paratges que per aquesta banda del terme ens mostra des del Portet del Sapo fins a la serra d'Engra. Com qualque edifici singular a l´aire lliure i arbrat, el manteniment i millora és a diari, renovat per trimestres i amb pressupostos addicionals per a actualitzar marges i pilons i senderoles. Però fins aquí arriben les caguerades. Hem aplegat molt tard, el caseriu del Berfull és a terra, irrecuperable.
