Un beso que me llegue al alma

Poemes, creacions que entens o no les fas teues. Versos, frases a les quals falta allò que els sobra per expressar el que els sentiments volen parlar. Paraules, organitzades en la seua posició precisa que fan de la tasca de la coreografia, un art quan a aquestos renglons desmembrats els afegim música.

Arribats aquest punt la situació canvia, les pulsacions s’acceleren i el cor fa que el líquid roig amb valor d’or, puga fluir sense descans pel nostre aparell circulatori.

Mascletà de sensacions que cadascú de nosaltres assaboreix amb regust diferent:

“¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas? Poesía eres tú”

Moments d’intimitat sense infobesitat, sense atenció a cap missatge vinga d’on vinga i des de cap suport innovador que es ven a Amazon a colp de VISA i que està definit com el millor rellotge que controla tot el que fem i que, a més a més, ens assenyala l’hora que és a Estambul.

Musiquem el format paper i revindiquem el que ens han contat per poder contar-ho de nou i parem atenció als grans, mitjans o menuts poetes que ens ajuden a sentir i a expressar el que sentim pels demés. En època de senyals stop enfront de la proximitat i les abraçades, dediquem un poema i una cançó a qui ens estima i a qui estimem.

Per què no ha de casar bé Bécquer i Shé amb la seua “mamá”? Per què no “las nanas de la cebolla” de M. Hernández i Mecano amb el seu “Hijo de la luna”? Per què hem de separar “si el món fos…”de Joana Raspall de Lady Gaga and Bradley Cooper amb el seu “Shallow”?

No ho fem, no siguem dictadors en allò que sentim i fem sentir. Compartim el que ens aporten els grans i unim-los a la música que ens faça somniar i volem, volem un poc al cel de la “no Covid” i segur que ens podrem abraçar on les notes d’un pentagrama acaronen, i les petjades escrites permeten estalviar en distància de seguretat. Ahí et podria furtar un bes, que m´arribara a l´ànima.