Fa uns dies vaig veure una foto antiga al Facebook. Era una foto del meu mestre D. Salvador Guardiola, pujada per la seua filla Teresa, i em va portar records molt entranyables d’una època ja molt llunyana, els anys 60, quan jo tot just tindria onze o dotze anys. D. Salvador va ser el meu mestre a sisè de primària i em va preparar l’ingrés, el primer i segon de batxiller d’aquella època, juntament amb D. Alfonso Rojas. D. Salvador era de Jumilla, Múrcia, si no recorde mal, i ens explicava anècdotes i històries que ens mantenien amb la boca oberta escoltant-lo. Recorde una anècdota de la seua joventut quan en ple camp es va trobar amb un bou brau i va haver de pujar-se, no sabia com, a una enorme pedra de la qual després no podia baixar. Però hi ha dues anècdotes que defineixen el seu caràcter i conviccions de forma molt clara: En ple curs es va incorporar a la classe un xiquet qu’els pares tornaven de París. Ell havia anat allí a l’escola i ens explicava coses de França. Allà tots els xiquets sabien cantar la Marsellesa, l’himne francès i de la revolució francesa i D. Salvador el va convidar a que la cantara a classe, en ple franquisme i envoltat de mestres, a les classes annexes, que havien fet la guerra al bàndol franquista. Però la lliçó més gran que ens donaria la reservava per al final del curs. El mestre havia de donar dos diplomes als dos alumnes que considerara millors. Era prerrogativa del mestre, però ell va organitzar una votació secreta entre tots perquè fórem nosaltres els que decidírem els companys als quals se’ls donarien els diplomes. Jo vaig tenir l’honor de ser un d’ells. Els seus alumnes mai l’oblidarem, fins sempre D. Salvador. Salvador Ruiz Fargueta. ALGINET.