No podem entendre el pensament de Fuster, i trobem en estes cartes una variable explicativa de primer orde, al marge de la seua condicio d’alcoholic. Referint-se als anys en els que maquinava Nosaltres els valencians, li diu a la seua amiga catalana Teresa Lloret: “Aleshores, imagina’t, bevia Fundador i per mitjos litres diaris”. Dèu anys despres li confessa que no sap escriure si no beu: “Ara he d’acontentar-me amb quatre xarrupadetes de uisqui, i amb un combustible tan tènue ¿com vols que escrigui?”. “Amics” catalans que se preocupaven de que no li faltara gasolina com manifesta tres anys més tart a Joan Ponç: “L’Ismael va deixar a Sueca el ‘Chivas’, que va ser consumit com si fos aigua mineral”. Una matinada de 1974 no trobava un bar per a beure a la ciutat d’Elig i es queixava: “Al meu poble, al menys, hi ha un bar obert tota la nit…”. Seguia pegant-li quan morí al 1992 com constata Diego Aitor San José en Levante-EMV.

La percepcio de la realitat que tenia Fuster estigué tan deformada al llarc de la seua vida per l’ingesta de millers de litros d’alcohol del dur que no aplegà ni a preguntar-se per qué havent naixcut a Sueca era l’unic català del poble. Alcohol que llimita lo que es pot fer i lo que no es pot fer baix els seus efectes i que determina irremediablement el comportament humà. A voltes facilita la creacio d’obres de ficcio o d’art abstracte, certament, pero està totalment contraindicat en la produccio d’assajos i més encara de treballs de caracter cientific, necessitats sempre de rigor, serenitat i honestitat. Els alcoholics, i este és el pijor efecte, insulten i agredixen a les seues parelles i fills; practiquen la violencia de genero. Fuster actuà com l’alcoholic que era; insultava i agredia als valencians promovent el seu genocidi cultural, negant-los existencia propia. La pregunta que em faig ara és si la malaltia que patia est home deu ser o no considerada com un eximent d’eixe greu delicte.