La necessitat i l’alcohol, o un barrejat de les dos (i mai millor dit), informen bona part dels escrits del professional de la ploma.
La “valencianització” morfologica que Fuster practica en una “versió al català actual” de una Antologia d’Ausiàs March, clarament interessada, està: “més aviat calculada de cara la clientela local, a què va destinat el volum”, confessa justificant-se davant el censor benedictí de Montserrat. Clients naixcuts aci que li donen poc a guanyar en comparança a patrons catalans com la rica editora Teresa Creus i Goig que en aquell temps el mantenia i a la que li fa la cova diguent-li que escriu: “com un àngel”, afegint més caldo: “I no faci compliments: escrigui’m sempre que vulgui o quan calgui”. Afalacs que ixen de l’estomac, sempre agraït, de qui no deixà de reconeixer mai que escrivia pro pane lucrando.
Quatre mesos despres de dirigir-se en eixa estranya llengua a la seua ama es queixa a un conegut naixcut a les nostres terres de que els valencians: “quan volem fer literatura ‘en català’ perdem de vista el dialecte”. Tot apunta que és l’alcohol la variable que explica estos canvis d’actitut. Beguda que banya per complet la carta enviada per Fuster a Solé Tura en la que, incapaç de definir minimament el seu lliberalisme, exigix a l’esquerra que es definixca admetent a l’hora que: “les possibilitats de ‘definició’ son infinites”, carta en la que es mostra: “en contra del confusionisme, vingui d’on vingui” a l’hora que accepta: “participo de les contradiccions”, en la que aferma categoricament: “sóc ‘liberal’” per a referir-se en acabant a: “l’esquerra tout court, en la qual m’insereixo…”. Tot en una carta en la que totalment llançat s’inclou en un club selecte: “Els intel.lectuals tenen -tenim- una òbvia tendència a veure-ho tot…”. Perdua de vergonya, indefinicio, contradiccions, confusio…, sintomes als que caldrien afegir els marejos, tal volta més propis de qui tenia tendencia a “beure-ho tot…”.
