Torne a Alginet amb la meua filla. Tornem a la plaça, al bar, i veig a les mateixes persones que veia quan anava en ma mare. Està la gosseta que ma mare li donava cacauet i se’l menjava, els clients habituals, el cambrer i la dona (ma mare deia que ell havia inventat la torrada de tomata), tot segueix igual. El mercat on tant disfrutava, el seu poble, la seua plaça… És llei de vida, diuen, però les persones que eren els meus referents ja se n’han anat, en uns pocs anys. Quan torne ja no estan, però, el que són les coses de la vida, després de cinquanta-tres anys que no visc en el meu poble encara el sent meu. Els anys d’infantesa són la nostra casa sempiterna, on sempre tornem i sempre ens trobem a nosaltres, als nostres pares i a tots els altres que ens envoltaren en els anys més tendres...
