Palestina, València i la universitat

Entre els nombrosos llibres, manuals universitaris, tesis doctorals i altres publicacions que abarrotaven aquell despatx —la majoria ja obsoletes pel pas del temps— em va cridar l’atenció una tesi doctoral de 2005 titulada Valoració econòmica de l’aigua per a ús agrícola: la seua aplicació a Palestina.

L’objectiu d’aquell treball era estimar el valor econòmic de l’aigua destinada a l’agricultura a Palestina, amb la intenció d’aportar informació útil per a la gestió hídrica en un territori on l’aigua és un recurs tan escàs com vital. Més enllà dels capítols tècnics —rigorosos i metòdics— en què es detallaven funcions d’oferta, demanda i elasticitat-preu mitjançant complexos models economètrics, em va atrapar especialment l’epígraf introductori dedicat a la situació de l’agricultura i del reg a Palestina.

"Cisjordània i la Franja de Gaza gaudeixen d’un clima mediterrani: hiverns moderats i plujosos, estius llargs, calorosos i secs. El 8% de les propietats concentra el 38% de la terra cultivable, dominada per grans finques de més de deu hectàrees. Reg per degoteig, oliverars i tarongers, arbres fruiters, hortalisses, cultius herbacis…" Totes eixes paraules, extretes d’aquell treball, dibuixaven una geografia que evocava inevitablement una gran similitud entre Palestina i València, entre els pobles que comparteixen el nostre Mediterrani, la nostra mar, el nostre vincle comú. Olor de flor de taronger, oliveres, platges: elements que uneixen cultures que, encara que separades per quilòmetres, comparteixen història, clima i paisatge.

Eixa proximitat simbòlica feia encara més insofrible pensar en un poble que hui continua sent massacrat. Milers de persones —com qualsevol xiquet o xiqueta que podria estar jugant a la platja de la Malva-rosa— van ser i continuen sent assassinades per les forces d’ocupació israelianes, mentre la comunitat internacional mira cap a un altre costat. Pense en la menuda Hind Rajab: els qui podien salvar-la no van voler; els qui volien salvar-la no van poder. Una frustració, una ràbia i una impotència terribles que tots hem sentit davant les atrocitats que durant mesos ens mostraven els mitjans, fins que —per pura inèrcia— ens vam acostumar. I vam oblidar.

Tornant a la tesi, encara no havia mencionat el nom del seu autor: Ahmed Mohmamed Akram Shwaika. Automàticament em vaig preguntar què seria d’ell. Continuarà viu? Haurà corregut la mateixa sort que desenes de milers de palestins assassinats per l’exèrcit israelià? Entre els assassinats hi havia molts professors, amb els quals, amb la seua pèrdua vital irrecuperable, la més important, també s’esfuma un saber i coneixement d’incalculable valor.

Mentrestant, tot això es produïa i es produeix, malgrat que alguns es vanaglorien que la pau ja ha arribat a la regió, davant la feridora indiferència d’una gran part de la comunitat universitària i la societat en el seu conjunt.

Vaig consultar en internet i no vaig trobar indicis de la seua mort i que el seu currículum continuava actiu en la web de la Palestine Technical University – Kadoorie.

Benvolgut Ahmed Mohmamed, estigues on estigues, gràcies per haver escrit aquella tesi que de manera casual va tornar a mi dues dècades després i fer-me recordar en 2025 que mai podem perdre l’empatia, la compassió i la solidaritat entre pobles. També a nosaltres podria passar-nos.