Una altra carta sobre igualtat

No escriuré una altra carta sobre igualtat. No perquè no hi haja res a dir, sinó perquè ja està tot dit.

Sabem de la bretxa salarial, la càrrega mental, reunions on unes veus pesen més que altres. Ho sabem tot. I, tanmateix, canvia poc.

El curiós és que avui ningú es reconeix en el problema. Ningú discrimina, ni fa res fora de lloc. I, així i tot, passa. No cal intenció: funciona sol. En petites coses que mai són “per a tant”: una interrupció més, una decisió que cau sempre cap al mateix costat, una actitud jutjada de forma diferent segons qui la tinga. Res per separat sembla greu. Però tot junt sí que ho és.

I potser ací està el problema de la perspectiva de gènere: no en el que es diu, sinó en el que es normalitza. En el que és quotidià, en el que passa desapercebut, en el que es repeteix sense que ningú ho nomene.

Així que no, no escriuré una altra carta sobre igualtat. Perquè el problema no és la falta d’arguments, sinó com de fàcil és seguir ignorant-los.