Cada vegada que escolte de tu em pose trist

Hui li toca a la Vall d’Uixó. Demà, malauradament, pot tocar-li a qualsevol altre racó del nostre territori. Perquè els incendis no comencen el dia que apareixen als periòdics o obrin els informatius. Comencen molt abans: quan deixem de gestionar els boscos, quan abandonem els camps, quan no mantenim els accessos i quan reduïm els recursos. Sí, parlem en primera persona del plural. Darrere de cada incendi hi ha un fum —mai millor dit— de causes, fins i tot naturals. Però de la magnitud que arriben a assolir no ens podem deslliurar: la responsabilitat també és nostra.

Ens falta previsió, vigilància i, massa sovint, capacitat d’actuació? A la vista dels resultats, sembla que sí. Preveure és gestionar el bosc abans que arribe l’estiu; vigilar és aprofitar tots els mitjans disponibles, també els drons i les noves tecnologies, per detectar qualsevol conat quan encara és això, un conat; i actuar és disposar de prou dotacions locals i comarcals per arribar abans que les flames convertisquen una negligència, un llamp o qualsevol altra causa en una tragèdia. Però, és clar, solem recordar-nos de tot això quan ja bufa el ponent i el foc corre més que nosaltres. Adaptant el refranyer valencià: «Quan el vent bufa d’Almansa, a tots alcança».

Potser el problema és que invertir en prevenció no dona massa titulars. No inaugura grans infraestructures, no ompli places ni permet penjar fotografies amb el casc posat. I, a més, és una tasca que s’ha de repetir any rere any, perquè la natura no s’atura ni espera que arribe el pròxim pressupost. Ara bé, en un territori que ha fet del turisme una de les seues principals activitats econòmiques, convindria recordar que els paratges naturals també formen part del reclam. Si continuem així, acabarem convertint tot el país en Sierra Cortina. Terra Mítica, almenys, ja la tenim.

Però, si realment volem revertir aquesta situació tan dramàtica com recurrent, potser ens falta parlar-ne més quan els boscos encara estan vius: de la tasca dels educadors ambientals, dels agents mediambientals, dels tècnics, de les brigades i de totes les persones que treballen perquè continuen sent verds. Perquè, curiosament, només semblen interessar-nos quan es tornen negres.

Glòria a les brigades forestals i sort —per desgràcia— de la UME.